VEF Blog

El meu millor amic

L’Indépendant, 6 de gener del 2019

 Fa cinc anys es va morir el meu millor amic. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milions a Europa.

Va arribar un vespre a casa meua, afamat. Li vaig donar

Quan plegava, sempre m'esperava a la parraguera amb la regularitat d'un cucut suis. Només em deixava cap al gener per empaitar les gates de l'endret. Gairebé tots els gatets del Nils li retiraven. Era malalt d’un any ençà. Quina porqueria això de la sida dels gats! Ja quasi no menjava . 

L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers feia bots  patètics. Quasibé no es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parraguera.
La darrera nit va tustar la porta com una persona. Es va rentar abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar tant feble que el vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.  

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els moixos, per això, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.