Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Títol del blog
Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Autor Mitrophane Icona de contacte
Descripció
Els meus articles БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА
Data de creació 05-03-2009
Localització de les visites
<!--************CODE GEOCLOCK************-->1 - Serie Streaming
2 - Film Streaming
3 - 404Stream.CoM
5 - VoirFilms.vip
6 - HdssGratuit.Net
7 - VoirSeries
Vefblog.net
Vef Blog accueilLe titre idéal
J’ai enfin trouvé le titre idéal pour mon dernier livre. ‘’ Tuer De Gaulle et autres occupations…’’ C’est plus explicite que ‘‘L’année de Syracuse’’ mais c’est trop tard.
Per fi he trobat el títol ideal pel meu darrer llibre. ‘’ Matar De Gaulle i altres ocupacions…’’ És millor que ‘‘ Matar De Gaulle’’, però és massa tard.
Aznavour i els templers
Quan era petit, ja feia molts anys que Charles Aznavour cantava. Ma mare em va explicar que, quan vivíem a Briançon a la fi dels anys 1960, el cantant no feia cap bis. Mentre el públic el reclamava, Aznavour ja pujava al seu cotxe i, travessant a corre-cuita el camp de Mart, se n’anava cap a Lió, Torí o Marsella.
Durant tots aquells mesos, les cançons d’Aznavour em van servir de banda sonora, de columna que diuen els italians. Quasi no escoltava Luis Mariano i Frank Sinatra, ídols de la meua joventut com si els retragués d’haver-me estovat tant el cor. En Bruno, que havia mamat les cançons de Johnny Hallyday i Michel Sardou, triomfava amb les dones. Finalment, Aznavour em deprimia més que Jacques Brel. Costava identificar-se amb el paroxisme del gran Jacques. En canvi, tothom podia conèixer les tragèdies minúscules d’Aznavour. Brel era un cataclisme, Aznavour una pluja contínua.
Em reconeixia en aquest vers de ‘’ Non, je n’ai rien oublié : ‘’
‘’ A l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘’ (A l’edat en què portava el cor com única arma. )
No tenia res per enlluernar na Chantal. Ni casa, ni cotxe, ni diners. Res. Només li podia donar la meua moneda caducada com les piastres de la Banque de l’Indochine. Els meus sentiments ja no tenien curs legal. Us heu equivocat. Lamartine i Becquer vivien al segle XIX i no pas a la fi del XX.
La cançó ‘’ Sur ma vie ‘’ era el meu decàleg.
Sur ma vie je t'ai juré un jour
De t'aimer jusqu'au dernier jour de mes jours
Et même à présent
Je tiendrai serment
Malgré tout le mal que tu m'as fait.
Malgrat tot el meu entusiasme, malgrat tots els meus sentiments, els anys han passat i el record de na Chantal s’ha engrunat. No en queda quasi res tret de parets mitgeres arruïnades i d’una creu templera que els pagesos veuen entre dos camps sense entendre llur significança.
Palmarès del Premi Mitrofan
Palmarès del Premi Mitrofan
2016 El món d’Horaci Vicenç Pagès Jordà VII
2015 Picadura de Barcelona Adrià Pujol Cruells VI
2014 Histoire buissonnière de la littérature d’oc Yves Rouquette V
2013 Països d’Ultramar Joan Carles Martí Casanova IV
2012 Viatge pel meu país Joan Garí III
2011 Els castellans Jordi Puntí II
2010 Memòries d’un porc Santiago Díaz I
Millor llibre de l'any 2016
El jurat del Premi Mitrofan constituït per
Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat
Daniel Valls, coronel, c.r
Maurice Leccia, periodista
Anatole Vidal, industrial
Joris Van Rensburg, diplomàtic
acaba de designar EL MóN D'HORACI de Vicenç Pagès Jordà millor llibre de 'any 2016 i potser del segle.
On dirait le Sud
Le Sud Prix Fémina 1962 Yves Berger 11/20
Me fiant aux recommandations d’Yves Rouquette dans Midis, petite géographie cordiale, j’ai lu Le Sud d’Yves Berger.
Un roman très décevant malgré quelques belles pages sur la Virginie d’autrefois et les nuits de Provence.
L’expression ‘’ patois de chez nous ‘’ à propos de la langue de Frédéric Mistral m’a déplu d’autant plus que le narrateur et son père se passionnent pour les langues amérindiennes.
Je n’ai guère goût la fin du roman où le narrateur célèbre l’ivresse des amours incestueuses. A quoi rime cette provocation inutile dont les fruits littéraires rendent un jus bien triste ? L’auteur voulait-il épater le bourgeois ou tout simplement ne savait-il pas comment finir son livre ?
Hora amb el metge
Doctor, mai no m’han agradat ni les cançons ni la veu de Leonard Cohen. Sóc normal ?
Docteur, je n'ai jamais aimé ni les chansons ni la voix de Leonard Cohen. Suis-je normal?
Lletra a Gemma López Duran
Benvolguda senyora Gemma López Duran,
M’heu escrit una lletra a Vilaweb i us responc.
Abans de tot, us voliï presentar les meues excuses si el to i el contingut del meu article us han ferit. No teniï pas la intenció de desacreditar-vos com a lingüista. Déu no’n guard ! No sóc ningú sinó un modest usuari de la llengua.
Per defensar-me, us confessaré que el format d’un article al Temps no permet matisacions. Els articles em surten exageradament elogiosos o massa durs. La ploma se m’ha escapat perquè esperavi el vostre llibre amb candeletes.
La vostra feina és admirable mes m’ha decebut. He trobat molts errors tot i que no he tingut la sort de passar per cap universitat catalana. Ara conec molt bé el francès i un brinet el català de la plana rossellonesa. Sovint deixeu anar afirmacions inexactes i precipitades.
Si us haguessin ajudat més, hauríeu pogut proposar un estudi millor. A més, crec que cal passar almenys vint anys en un lloc per conèixer els arcans d’una llengua. És un treball de formiga…
Potser heu pecat per ambició. Caldria una colla d'investigadors del nord i del Principat per realitzar aquesta gramàtica.
El català, com totes les llengües, és una selva i no se la pot conèixer en cinc anys. Jo mateix vaig aprendre català amb els avis fa 45 anys i us puc dir que no passa una setmana sense que descobreixi una nova faceta del nostre català àrtic. Puc fer la mateixa observació amb el francès.
Malgrat les vostres explicacions, crec que l’ús d’un català volgudament rossellonès és una excentricitat, una coqueteria. Aquesta barrejadissa de formes nostrades amb castellanismes oficials desconeguts a casa nostra i tecnicismes produeix una impressió francament estranya.
Esperi que no us hagi ofès de nou mirant d’explicar-me. Us saluda en
Joan Daniel Bezsonoff Montalat
Per fi un escriptor que sap escriure
Adrià Pujol Cruells
Guia sentimental de l’Empordanet
Editorial Pòrtic
Barcelona, maig del 2016
Us haig de confessar una intimitat. Fa una colla d’anys que les novetats en català m’avorreixen. En francès també com en castellà i en les altres llengües que conec. Què voleu que us digui? No em fa cap gràcia llegir el relat de la depressió nerviosa d’un professor a secundària o la descripció acurada d‘una escena masturbatòria i nocturna, als lavabos d’una estació suburbial, sota la mirada d'algun transexual neo franquista a la recerca del tresor dels càtars i supervivent de la primera guerra del golf.
Adrià Pujol Cruells, i un grapat d’autors que no citaré perquè ara no toca fer massa publicitat a la competència, constitueixen una excepció. Amb mestre Pujol, el talent es manifesta a tots els pisos. De dalt a baix. Quin estilista, Déu meu! Després de l'excel·lent Picadura de Barcelona (Sidillà, 2014) que li ha valgut el prestigiós Premi Mitrofan 2015, Adrià Pujol Cruells ens proposa una sensacional Guia sentimental de l’Empordanet, una festival del llenguatge, una festa d’intel·ligència, d’humor nostàlgic i de cultura, una declaració d'amor a la llengua catalana amb tots els ets i els uts. És veritablement un luxe per la nostra literatura posseir un estilista de raça com ell en una època en què els autors mediàtics i multipremiats fan servir setze vegades en divuit ratlles el verb ser. No exageri. Ho he comptat…
Un home que escriu vocables com recar, reguitzell, quelcom té assegurada la meua simpatia.
Pujol Cruells supera el marc de la literatura de viatge. Aquesta guia sentimental, per ell, representa més una exploració íntima, un joc amb el jo, un recorregut autobiogràfic que no pas una guia turística stricto sensu. Adrià Pujols Cruells és un Pla nascut després d’Hiroshima i de les guerres colonials. Un Pla que dominaria les tècniques modernes. ‘’ El meu Empordà Petit és més gran que el de Pla, perquè tinc carnet de conduir i perquè porto vehicles a motor des que tenia tretze anys. I és més escanyolit que l’oficiós diguem-ne turístic, per motius temperamentals. ‘’ (pàgina 23)
El guia genial sap amenar el relat amb anècdotes delicioses i inversemblants de tan bones. En un restaurant de Sant Sadurní de l’Heura, un senyoràs de Lleida reclama senglar fora de temporada. L’amo ‘ li diu a l’immens lleidatà :
—Perdoneu els nois. Sí que en tenim. Veu aquella escopeta de la paret ? I veu aquelles muntanyes per la finestra ? Són les Gavarres. Au, porteu-me’n quatre o cinc que jo vaig fent el sofregit. ‘’ ( pàgina 43) Molt típica aquesta barreja de vós i vostè...
Malgrat tots els elogis merescuts, gosaré afirmar, amb una mica de mala consciència, que aquesta obra atípica presenta alguns passatges decebedors. Tots els pobles empordanesos no tenen els tresors de Florència. Per la meua part, hauria eliminat per exemple alguns vilatges que sobren i no aporten res a l’arquitectura del llibre.
Els meus són retrets minúsculs davant d’aquest monument de talent. No sóc (dues vegades el verb ser en dues ratlles, ai...) ningú per donar consells, però us puc confiar que esperi amb candeletes la novel·lassa contemporània que ens deu Adrià Pujol Cruells. '' Els (seus) llibres sobre l'Empordà es (venen) sols. (Li fan) entrevistes. (Celebren) el (seu) enginy i (es mor) llorejat. '' (pàgina 64)
Potser m’aventuri massa, però aquest nou llibre ja m’apareix com un candidat ideal al premi Mitrofan 2016. Adrià, tu Marcellus eris!
<!--EndFragment-->
El Pou Digital
Joan-Daniel Bezsonoff rep el premi Amat-Piniella amb ‘Matar De Gaulle’
La setzena edició del premi Joaquim Amat-Piniella, que atorguen l’Ajuntament de Manresa i Òmnium Bages, va guardonar la novel·la Matar De Gaulle, del rossellonès Joan Daniel Bezsonoff, que ens narra l’entramat que va envoltar un atemptat contra el president francès Charles De Gaulle, l’any 1962, a prop de la població de Clamart, al punt del Petit-Clamart, al departament de l’Alt Sena.
El transfons polític i històric de l’obra és certament complex per a un lector del segle XXI, especialment si no recorda o no coneix els avatars del colonialisme francès. Explicat breument: França tenia diverses colònies al nord d’Àfrica. Una de les més importants era l’actual Algèria, on els francesos van governar durant uns 130 anys. Moltes famílies franceses, a més, s’hi havien instal·lat i hi vivien com a la metròpoli. També n’havien fet casa seva alguns catalans i valencians. La política colonial francesa, però, era àmpliament criticada tant a França mateix com a la resta d’Europa occidental. Arran de la lluita contra la dominació colonial, a Algèria es va constituir el FLN (Front de Libération National), d’inspiració marxista i anticolonialista, amb el mític Ahmed Ben Bella al capdavant. El FLN va fustigar l’exèrcit francès i la mateixa comunitat francòfona fins a assolir l’alliberament d’Algèria el 1962, quan De Gaulle va concedir la independència de l’antiga colònia, després dels acords d’Évian, que incloïen un referèndum d’autodeterminació.
El drama de la descolonització
Una part dels francesos algerians, juntament amb patriotes que es van sentir traïts per De Gaulle, van crear l’Organisation de l’Armée Secrète, l’OAS, moviment clandestí que tenia per objectiu recuperar Algèria com a colònia francesa. L’OAS va actuar primer a Algèria atemptant contra musulmans partidaris del FLN o europeus partidaris de De Gaulle; i, un cop signada la independència, van traslladar les seves operacions a la metròpoli, especialment al sud de França. Molts dels seus militants –ideològicament propers al feixisme- van acabar a Espanya, sobretot als Països Catalans: des de la Costa Brava al País Valencià.
La història política, tanmateix, és massa superficial per explicar tot el que amaga la realitat. De fet, se sustenta sobre una base molt més complexa, sobre un entramat de persones, sentiments i vivències, que en bona part són la trama i l’ordit a partir dels quals Bezsonoff elabora el teixit de la seva narració. Una narració ben construïda, que ens permet entreveure com de complexes i contradictòries devien ser les coses per als milers de persones que van viure el drama de la descolonització i van haver d’abandonar el país on havien nascut o viscut durant molts anys. Sentiments d’enyorança, de ressentiment, d’odi, de solitud, de frustració... formen una base novel·lesca que intenta explicar la realitat i les reaccions de les persones.
La família Vidal, d’ascendència rossellonesa, vivia a Algèria i se sentia francesa. Estimava el paisatge i les persones d’Alger, com a part de França. De cop, els va canviar la vida a causa de les decisions polítiques. El 26 de març de 1961, a la Rue d’Isly, a Alger, en una manifestació contra la política del govern de París, “uns soldats francesos van disparar a una multitud de civils francesos, desarmats”. I aquí va començar el drama. Els Vidal, com centenars de milers de francesos algerians, els coneguts com a pieds-noirs, es van adonar que el govern francès els abandonava, els traïa i els lliurava al FLN. Molts van decidir emigrar cap a França, tot i que no se sentien tampoc francesos de la metròpoli (alguns es van exiliar al País Valencià, concretament a Alacant. Un llibre de 1968, avui introbable, d’Antoni Seva, en dóna testimoniatge: Alacant, 30.000 pieds-noirs.)
La família Vidal
Entre els retornats a la metròpoli, Bezsonoff hi situa la família Vidal, alguns membres de la qual passen de ser gaullistes a enrolar-se a l’OAS, l’organització clandestina oposada a la descolonització, que considerava De Gaulle com un gran traïdor a França. En el fons, doncs, el ressentiment d’un grup de persones que se sent traït per un polític tingut fins aleshores pel “salvador de la pàtria”. L’OAS va promoure diverses accions i atemptats contra el govern francès i fins a dues vegades almenys contra el mateix president De Gaulle.
Un d’aquests atemptats va tenir lloc l’agost de 1962. El dirigia un alt militar, el coronel Jean-Marie Bastien-Thiry, el pare del qual havia estat company del mateix De Gaulle. L’atemptat, però, va resultar frustrat i el comando que l’havia portat a terme, empresonat. Bastien-Thiry va ser jutjat i condemnat a mort; la resta del grup van ser amnistiats.
Bezsonoff ens fa entrar de manera decidida en el pensament i el cor dels protagonistes d’aquests fets (excepte De Gaulle). No podem pas dir que sigui un llibre polític. Ans al contrari: tant la política com la història són l’excusa per narrar drames humans de persones que veuen les seves perspectives vitals estroncades a causa de les decisions polítiques. Però no tenim cap dubte que la veritable història s’acosta més a les narracions novel·lesques —tot i ser fictícies— que no pas a la narració oficial dels fets, que sempre amaga bona part de la realitat, molt més complexa.
L’estil de Bezsonoff, d’altra banda, és amable, ple de detalls intel·ligents, divertit en molts fragments —per exemple, quan el protagonista Anatole Vidal decideix aprendre afrikaans, la llengua de Sud-àfrica— i sempre elegant. El llibre fa de bon llegir també des del punt de vista formal.
Potser cal destacar-ne, encara, l’ús ric i acolorit del català de la Catalunya del Nord, amb tota mena d’expressions, girs i vocabulari posat en boca dels personatges de la família Vidal i d’altres. Per a algunes persones tal volta aquest aspecte pot ser una barrera per a la lectura. Però no hauria de ser així, ja que una llengua normalitzada ha de poder fer servir el registre dialectal de manera eficaç en textos literaris, com fa Bezsonoff a Matar De Gaulle. És una magnífica oportunitat per reivindicar, i alhora aprendre, mots i fraseologia que fins no fa gaire eren ben vius.
Si algun retret li haguéssim de fer a l’autor, diríem que alguns personatges són poc dibuixats, massa difuminats. Ara bé: això potser ja demanaria una novel·la molt més extensa, sense el puntillisme estilístic que caracteritza l’autor i amb més prolixitat de detalls. Simplement, això vol dir que els fets narrats donen per molt i permetrien treure’n molts arguments. O dit d’una altra manera: la novel·la de Bezsonoff ens ha deixat amb la mel a la boca i en voldríem més... Caldrà esperar la propera!
Homenatge a Llach
Homenatge a Lluís Llach
en el marc del Premi Méditerranée 2016
Lluís Llach, benvingut a casa teua ! Si bé és relativament fàcil de parlar d’un cineasta, d’un pintor que admirem, evocar un músic és tocar la nostra intimitat i penetrar en la cambra dels secrets.
Tots tenim el nostre Lluís Llach. En Lluís que ens va ajudar a superar tants desenganys amorosos. En Llach que ens ha acompanyat tantes nits d’estiu mentre ballàvem sota la lluna com en una cançó de Frank Sinatra. Tots portem el nostre Lluís Llach com el gust de la mar als llavis.
Lluís Llach és un plaer i un honor rebre’t aquí a casa teva, en aquest raconet de Catalunya que alguns diuen occità. Són els mateixos que ens voldrien fer creure que la mare de Déu es deia Joana.
Gràcies Lluís per totes les meravelles que ens ha donat, pels teus llibres, per l’exemple de la teva vida bella i harmoniosa, fidel als ideals de la joventut que s’estan fent realitat.
La teva obra és ultra local i internacional. El teu pont de mar blava és un enllaç d’en Llach.
<!--EndFragment-->
Comentaris/ коментарии
1. gegedu28 le 16-10-2016 à 11:49:32 (web)
Bonjour,
Pas facile de comprendre le catalan, mais on y arrive tout de même !
Bonne journée.
Comentaris/ коментарии