VEF Blog

Aznavour i els templers

Quan era petit, ja feia molts anys que Charles Aznavour cantava. Ma mare em va explicar que, quan vivíem a Briançon a la fi dels anys 1960, el cantant no feia cap bis. Mentre el públic el reclamava, Aznavour ja pujava al seu cotxe i, travessant a corre-cuita el camp de Mart, se n’anava cap a Lió, Torí o Marsella.

Durant tots aquells mesos, les cançons d’Aznavour em van servir de banda sonora, de columna que diuen els italians. Quasi no escoltava Luis Mariano i Frank Sinatra, ídols de la meua joventut com si els retragués d’haver-me estovat tant el cor. En Bruno, que havia mamat les cançons de Johnny Hallyday i Michel Sardou, triomfava amb les dones. Finalment, Aznavour em deprimia més que Jacques Brel. Costava identificar-se amb el paroxisme del gran Jacques. En canvi, tothom podia conèixer les tragèdies minúscules d’Aznavour. Brel era un cataclisme, Aznavour una pluja contínua.  

Em reconeixia en aquest vers de ‘’ Non, je n’ai rien oublié : ‘’ 

‘’ A l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘’ (A l’edat en què portava el cor com única arma. )

No tenia res per enlluernar na Chantal. Ni casa, ni cotxe, ni diners. Res. Només li podia donar la meua moneda caducada com les piastres de la Banque de l’Indochine. Els meus sentiments ja no tenien curs legal. Us heu equivocat. Lamartine i Becquer vivien al segle XIX i no pas a la fi del XX.

La cançó ‘’ Sur ma vie ‘’ era el meu decàleg.

Sur ma vie je t'ai juré un jour

De t'aimer jusqu'au dernier jour de mes jours

Et même à présent

Je tiendrai serment

Malgré tout le mal que tu m'as fait.

Malgrat tot el meu entusiasme, malgrat tots els meus sentiments, els anys han passat i el record de na Chantal s’ha engrunat. No en queda quasi res tret de parets mitgeres arruïnades  i d’una creu templera que els pagesos veuen entre dos camps sense entendre llur significança.