http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 20-11-2009 13:04

L'ENCICLOPEDIA DEL ROCK

 

Ressenya publicada a la revista El Temps, 3 de novembre del 2009, número 1325

 

Els jugadors de whist 

Vicenç Pagès Jordà

Empúries

Barcelona

542 pàgines

                                                             

 


 

L’adolescència és l’edat de l’entusiasme. Quan llegeixi Vicenç Pagès Jordà, torni a ser el minyó que va desaparèixer en l’aire a la manera del cadàver dels ocellets. Els jugadors de whist és una gran novel·la on totes les qualitats de l’escriptor es despleguen : l’humor, la intel·ligència, la sensibilitat. Confessi que, per mi, Pagès és un dels autors més còmics que conec. Un humor cínic traspua a cada moment. ‘ Hi ha una Immaculada de Pedro Muñoz de Villavicencio, on els àngels ascendeixen al rebuf de la Verge, com si estiguessin al circuit de Montmeló. Aviso: no tinc res contra Maria, però em cau millor Eva.’ Amb una ambició gens comuna, Pagès ha decidit d’escriure un ‘ roman fleuve. ‘ Minuciós com Roger Martin du Gard a la saga de Les Thibault , l’autor descriu les vivències d’una generació perduda, tots els que tenien quinze anys el dia que es va morir Elvis Presley. Vicenç Pagès Jordà coneix Figueres, la seua ciutat, com un poeta la seua llengua. ‘En Jordi va decidir aturar el peregrinatge al banc de pedra beix en forma d’onada de la plaça de la Font Lluminosa, que havia substituït els bancs de metall plens de foradets circulars. ‘

Sense deixar-nos enlluernar per l’onomàstica, podem llegir en els cognoms del novel·lista el seu destí literari. Pagès és el el seny, l’empordanès, el deixeble de Josep Pla a qui no aixequen la camisa. Jordà, al contrari, és el jueu, l’intel·lectual turmentat, que aspira a l’aventura iniciatica.

Com el Joan Puig i Ferreter de El Pelegrí Apassionat que volia transmetre amb una voluntat testamentària tota la seua experiència vital, Vicenç Pagès Jordà incorpora consideracions massa llargues sobre els grups de hard-rock. Tota una enciclopèdia interminable…El protagonista és un cretí sense interès. Ens hauria agradat que el novel·lista li concedís una estona de felicitat, una clariana d’intel·ligència i de lucidesa, el respectés més.

En canvi, la seua Lolita, la Halley, té massa qualitats per una sola persona, massa cultura per una minyoneta tan jove. I per afegitó és bella com la Deborah Kerr a Tu i jo. Igual que en Michel Croze, el protagonista de Les deux étendards de Lucien Rebatet, la Halley aquesta, a vint anys, ha llegit els mateixos llibres que l’autor, ha vist totes les pel·lícules que una dona de quaranta cinc anys, coneix tots els passadissos de la literatura mundial, de Joyce a Borges passant per Pablo Neruda.

Sabotejant la seua pròpia creació, Vicenç Pagès Jordà potser perilla allunyar-se del públic però, si acceptem totes les regles del joc cruel, ens espera una aventura intel·lectual i artística apassionant. Amb poques ratlles, Pagès sap animar un personatge entrevist en un taller suburbial i fer-lo interessant. ‘Ara que la tenia asseguda al davant, en Jordi va poder confirmar que aquella dona era del tipus sensual. Els llavis entreoberts pintats de vermell maduixa, aquella lassitud encomanadissa, els cabells desmanyotats com si s’acabés d’aixecar del llit. ‘ Això és vida ! Com a bon novel·lista, Pagès sap ‘vestir’ els personatges amb detalls concrets. Els dóna densitat, profunditat. ‘D’ençà que li havien detectat un enfisema pulmonar, es dedicava a "fer bondat" és a dir, que només fumava "en ocasions especials" –les dues expressions eren seves. ‘

Negant-se a caure en una nostàlgia estèril, Vicenç Pagès teixeix el poema de l’Alt Empordà de la transició.

‘ Il n’ y a que la mémoire qui soit belle. Le reste, c’est de la poussière et du vent. ‘ escriu Jean-Michel Guenassia a Le club des incorrigibles optimistes, un dels millors llibres d’aquesta ‘rentrée’ a París.

Aventuraré un pronòstic. Els jugadors de whist, malgrat uns passatges irritants, és una de les novel·les catalanes més important d’aquest decenni, una obra que sobreviurà a les tempestes, a les guerres i a les revolucions com el castell de Sant Ferran.

 

 

 

 

 

 

            
 
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Monika  le 21-11-2009 à 14:21:41

Whist!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 19-11-2009 23:29

Altres projectes de portada

 Briançon, 1966

 

 

 el camp de Mart de Briançon, 1967

 

 els meus avis davant la font de Cànoes 1969

 

 Canet, estiu 1966

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Antoni De Dalt  le 20-11-2009 à 09:47:20

La tercera fóto.. Perqué Bezsonoff ? Pels avis, els dos petits,la bandera i sobretot la font catalana i la semblança amb una fóto de Doisneau en Terra Catalana..

2. Florenci Salesas  le 20-11-2009 à 14:45:47

Estic d'acord amb l'Antoni de Dalt pel que fa al sentit simbòlic de la foto.

Però a mi, de totes (les de l'anteriror pregunta i les de la posterior) em quedo amb la de la platja, per estètica i emotivitat. M'agrada també que la càmara és a l'alçada de la mirada dels nens, que tot es veu molt clar i --la qüestió pràctica suposo que em pesa-- que és molt fàcil de posar el títol i el nom de l'autor i l'editorial sense fer-la malbé, a d'alt i a baix.

Gràcies al senyor Joan Daniel per deixar-nos participar en el joc.

3. Antoni De Dalt  le 20-11-2009 à 15:23:47

Ben vist senyor Florenci..

Gràcies per aquest joc senyor Joan daniel i com deia la meva avia : A la revoillure ...

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 19-11-2009 21:07

Projecte de portada

Aquí teniu el primer projecte de coberta del meu proper llibre que sortirà pel febrer si no se'ns acaba el món mentrestant. Us agrada?

 

 

 

                                                                         

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 19-11-2009 à 22:23:29

A mi molt. M'agraden les fotos d'aquesta època. A més hi surt el meu cotxe (el segon començant per la dreta, encabit entre dos de blancs).

Sóc un ignorant, ho admeto: on és, si us plau? Al primer cop d'ull creia que era Perpinyà, però després ja he vist que no. O la memòria em falla i sí hi he estat, o realment no en tinc ni idea.

2. Antoni De Dalt  le 20-11-2009 à 09:40:53

M'agrada la dedeuch.. Sembla Florenci que podria ser Perpinyà peró on sap pas mai.. En a mi també m'agrada molt la DS..

3. Florenci Salesas  le 20-11-2009 à 14:40:15

Benvolgut Antoni de Dalt: la meva voitura --com dieu per allà dalt, però paro de fer el mec perquè no en sé prou-- vos dóna les gràcies per la floreta (ella és tímida però eficaç). I a mi, és clar, també m'agrada la DS! Aquest caprici, però, el deixo per quan sigui milionari.

Un plaer,

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 18-11-2009 22:15

La grandeur va al pisquiatre

http://blocs.esquerra.cat/eduard-lopez/bloc/la-grandeur-va-al-psiquiatre

 

 

                                                                

 

 

 

Sempre m’ha admirat el desacomplexament gairebé impúdic amb el qual França es mira a si mateixa. Estem parlant, és clar, del model d’Estat-Nació més acabat del continent: la imatge idealitzada a la qual ha volgut emular històricament el jacobinisme espanyol de dretes o d’esquerres. És evident que la idea que tenien de si mateixos els francesos s’ha vist modificada profundament en els darrers decennis: la modernització agrícola dels anys cinquanta i seixanta, l’increment de la població urbana, la modernització espectacular d’unes infraestructures obsoletes, la creixent laïcització de la societat o l’impacte de les joves fornades d’immigració han esberlat els vells tòpics de la bonne vieille France. Tot plegat, a més, acompanyat per la certesa que la grandeur de l’Estat francès en el panorama internacional ha quedat, definitivament, en una pura bagatel·la.

Ara,el ministre d’Immigració i Identitat Nacional del govern de Sarkozy, l’antic socialista Éric Besson, ha iniciat un debat públic, obert a la participació del conjunt de la ciutadania fins al 31 de gener vinent, al voltant de la pregunta següent: En què consisteix ésser francès? No és a nosaltres a qui correspon respondre, òbviament. Quan toca, cadascú ha d’adreçar-se al seu psiquiatre en llibertat i amb total privacitat. En qualsevol cas, mirant-nos-ho des dels Països Catalans del sud, és inevitable demanar-se què passaria si aquí algú, des de les institucions, gosés iniciar un procés de característiques similars en relació a la catalanitat. Al Principat, no en tinc cap dubte, els progres de tota la vida se sentirien víctimes d’un provincianisme malaltís a arrencar com una crosta. I el catalanisme conservador, que ningú no es faci il·lusions, s’exclamaria que en època de crisi no s’han de destinar recursos públics a segons quines nimietats i, de passada, potser exigiria alguna dimissió i tot.

No sé com deuen veure l’assumpte els nostres compatriotes de la Catalunya Nord. Però m’ho imagino. No fa ni un parell de setmanes, vaig assistir a Perpinyà a la manifestació del 7 de novembre, coincident amb el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus. I la gent, allà, amb franquesa, no estava per a brocs. Per a ells, la identitat no és un producte de nouvelle cousine per a lluir en iniciatives més o menys glamuroses muntades des de París sinó el resultat d’una lluita quotidiana que no compta, ans al contrari, amb el beneplàcit oficial. I és que quan hom es troba al límit de la supervivència no es pot permetre el luxe de visitar el psiquiatre.

A la manifestació de Perpinyà vaig coincidir amb Joan-Daniel Bezsonoff, un escriptor nord-català al qual no coneixia personalment. És un tipus prou afable i accessible, amb sentit de l’humor i, pel poc que vaig poder observar, un xic provocador i gens amant de la correcció política. El cas és que Bezsonoff és un autor que ha reflexionat, des d’un prisma molt personal, sobre la complexitat de les identitats i el que significa sentir-se català a l’altra banda de l’Albera. I, la veritat, no em va comentar res de la campanya del govern francès. Sospito que, com molts d’altres, no se sent particularment concernit per la crida del ministre. Ni ganes.


*A la foto d’aquest post apareix un servidor amb Joan-Daniel Bezsonoff, passant fred a la manifestació de Perpinyà del proppassat 7 de novembre.

 

 

 

 Eduard López

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 17-11-2009 13:32

Fira catalans sense fronteres

                                                

 
Dissabte 7 de novembre de 2009 va celebrar-se a la Plaça de Catalunya de Perpinyà la Fira Catalans sense Fronteres. Amb motiu del 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, i per tal de promocionar la unitat cultural dels catalans i alhora mostrar-ne la diversitat de les seves manifestacions, aquesta fira ha estat organitzada per Òmnium Cultural, la Federació per la Defensa de la Llengua i la CUltura Catalanes, l'Institut Font Nova, i l'Ajuntament de Perpinyà.
Dissabte va ser un dia fred i plujós. A Perpinyà certament hi feia molt de fred, però això no va impedir que una gran multitud de catalans s'hi concentressin per examinar les parades de les entitats que integraven la fira. La Fundació hi va participar tot exposant les úlitmes novetats editorials. Així per exemple, el públic va poder examinar el llibre de Charles J. Merrill, "Colom. 500 anys enganyats", o el CD amb la "Història de Catalunya amb cançons 2.0". Aprofitant l'ocasió, la Fundació va oferir els clàssics de Josep Sanabre: "El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (Editorial Barcino) i "El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents" (Rafael Dalmau Editor).
Entre altres personalitats de la cultura nord-catalana, ens va visitar l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff, autor entre altres dels títols "Una educació francesa" (2009) i Els taxistes del tsar (2007).
A la tarda va concentrar-se una gran quantitat de públic per tal de participar en la manifestació per reclamar l'anul·lació del Tractat dels Pirineus i la unificació política de Catalunya.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Lluís  le 17-11-2009 à 15:41:13

Com ho fas bezsonoff per tenir tantes visites en el teu blog ? Son blau de ganes tots aquestos lectors.. ape, fins una altre.

2. freedo  le 17-11-2009 à 22:06:16  (web)

Paga al seus estudients!

édité le 17-11-2009 à 22:10:01

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 13-11-2009 09:26

Un estudi excel·lent

 

 http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/11/joan-daniel-bezsonoff-una-aproximacio.html

 

                                                                           

 

 

 

Joan Daniel Bezsonoff, un gran descobriment

Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor rossellonès en llengua catalana. Nascut a Perpinyà el 1963, actualment resideix a Nils. Al llarg de la seva carrera literària ha anat acumulant una vistosa col·lecció de premis literaris. Col·labora habitualment en diversos mitjans de la premsa escrita, a banda i banda dels Pirineus. Ha participat, a més, en un bon nombre d'actes públics (pregons, conferències, inauguracions, universitat d'estiu de Prada, entre d'altres) i també és professor de català a Perpinyà.

—Sóc francès, però m'estic curant— li agrada dir.

Però això no vol dir pas que odiï França. A part de fàcil i reduït, seria una calúmnia. Ha crescut amb la literatura, la cançó, el còmic i la televisió francesos. En francès, bien sûr. Però, i què? Qui pot odiar la cultura que t'ha consolat, acompanyat, fet riure, emocionat i omplert d'emocions la infància i la joventut?

Passa, però, que Joan Daniel Bezsonoff és català. I ser català —conscient de ser-ho, s’entén—, a l'Estat Francès, és una broma pesada. Com ser occità, bretó, basc, alsacià... A França, si ets alguna d'aquestes coses, no existeixes. A França només ets francès. Tota la resta és fantasia.

Joan Daniel Bezsonoff ja fa molts anys, però, que sap que de fantasia res de res. L'Estat Francès l'ha mentit. Com ha mentit a milions dels qui tenen passaport gal. Ell sempre ha sabut que era un català condimentat amb un 25% de sang russa. Fins aquí, cap incompatibilitat. Però des que un dia decidí remenar, qüestionar que havia passat, per trobar el seu propi camí, començà a descobrir, també, molta porqueria. Com que a més té molta memòria, se’n recorda molt bé del rentat de cervell en sec que li feren, així com el que patiren els altres nens de la seva generació. Els de varies generacions. A força de lligar caps ha arribat a unes conclusions que l’han irritat molt. No, en Joan Daniel Bezsonoff no odia l’Estat Francès —bé, suposo—, però està molt emprenyat amb ell. De motius n'hi sobren.

 

 De tot això i més ens en parla als seus llibres, sense acritud però amb ganes de passar comptes, i ben passades, amb humor, tendresa, cruesa; tot sempre quan cal. Els qui odien França i hagin arribat fins aquí potser es fregaran les mans: "això,. això, canya als gavatxos!". Però en Joan Daniel Bezsonoff no escriu per a ells. I jo me n'alegro molt. Els fomentadors d’odi em fan molta basarda, m'incomoden.

La prova de que les intencions de Bezsonoff no són aquestes és que jo tampoc odiava França —molts dels seus mites també m'han fet somniar, com els espanyols, els anglesos, els americans... — i després de llegir en Joan Daniel Bezsonoff tampoc ho faig. Això sí, ja compartia la seva emprenyada de molt abans i m’agrada com torna la pilota. El que han fet els estats europeus —i França n’és un dels campions del tema— amb les cultures no oficials que els integren, amb les llegües “regionals”, ha estat un cas de genocidi cultural de categoria màxima. Escoltar les històries dels vells occitans, per exemple, posa els pels de punta. Europa encara té moltes assignatures per recuperar. No tot s'ha acabat amb l'enderroc del famós teló d'acer.

Joan Daniel Bezsonoff no defuig atacar frontalment qualsevol maquina de destruir memòria. Però ho fa sense recórrer al pamflet, a la cridòria, a l’insult, al cançoner patrioter de manual. Seria un avorriment. Ell és massa elegant per caure tan avall. Però això no vol dir que no tingui mala llet. Prefereix la ironia de guant blanc, corrosiva fins el moll de l’os de la qüestió. No callarà mai res, però sempre ho farà amb gràcia. O com a mínim ho intentarà: per dir les veritats sense art ni mesura, millor no dir-les. Cal superar el refinament de l’oponent.

No li toqueu els nassos. Amb una ploma a la mà és un enemic perillós

 

La gabia dels micos a La hora del lector

Fins no fa gaire, jo no sabia qui era. N’havia sentit parlar abans, als diaris. Però el vaig conèixer de debò quan el vaig veure una nit, a L’hora del lector, del Canal 33, presentat per Emili Manzano. L'emissió estava dedicada a la literatura actual escrita en català a la Catalunya Nord. Per a l'ocasió, l'equip de producció s'havia desplaçat a Perpinyà. Els convidats d'honor eren ell i en Joan Lluís Lluís, autor d'obres com Aiguafang i co-redactor del Manifest revulsista nord-català.

La manera com en alguns moments anava el programa feia patir una mica de vergonya. Feia l’efecte de com si estiguéssim en ple segle XIX i els entrevistats fossin uns esclaus tot just alliberats.

—I com és que a uns negres com vosaltres se us ha donat per escriure llibres?— esperava que d’un moment a l’altre els preguntessin.

No arribà tant lluny, però la sensació de que assistíem a l'exhibició d'una raresa de zoològic no me la treia ningú. El trist del cas és que no crec que es pugui culpar al programa d’aquest to si no a la societat d’aquí baix. A la societat suposadament culta, concretament. Tal voluntat real de conèixer la Catalunya Nord teniu, tals programes de televisió tindreu.

Però malgrat aquest seriós inconvenient, els animalets feren un paper brillant. La seva química fulgurava com la de les grans parelles còmiques o romàntiques del cinema. Ara l'un, ara l'altre, argumentaven amb claredat i sentit de l'humor. Traspuaven cultura amb una naturalitat tan desimbolta que si s’haguessin volgut mostrar pedants no haurien sabut ni per on començar. Com un compenetrat equip de dobles, disparaven respostes lúcides, divertides, amb una envejable agilitat mental. El càustic smash de l'un era rematat per l'esmolat revés de l'altre, en una harmonia diabòlica. Sense despentinar-se, ni perdre la flema, això sí.

—(Joan Lluís Lluís) De petits ens van submergir dins la cultura francesa, com l'Obèlix va caure dins la marmita de la poció màgica...
—(Joan Daniel Bezsonoff) ... i després ens hi van aguantar el cap a sota, així (fa el gest amb les dues mans com si no deixés sortir a la superfície a algú que s’ofega).

Sense menystenir el notable autor de nom i cognom bessons, el qui des del primer moment em conquistà fou, sobretot, el del cognom acabat en doble f per imperatiu legal. Qüestió de pell, suposo. M'atrapà l'aparença general de bon vivant; el somriure educat, però burleta; la cella perpètuament alçada, irònica; el posat entre aristocràtic i deixat, arrepapat a la butaca. Tot plegat una màscara que, d’entrada, el feia semblar
algú que està de tornada de tot

 Però al llarg de la conversa s’anava veient que a sota, enlloc de tot allò, s'hi amagava quelcom de ben diferent. El seu sensatíssim escepticisme no l'havia paralitzat, reblat a la poltrona. Sorprenia veure'l no parar un moment, tossut, impertinent, d'anar a tot arreu on hi creu que cal ser-hi, encara que ningú li ho reconegui, encara que una vegada i una altra el resultat sigui tan eixorc. Per ser algú que torna de tot, Déu n'hi do la de camins d'anada que comença cada dia!

La seva és una màscara de fàcil descodificació. És la de qui no la fa servir per por, com a protecció, sinó per pudor, per ajudar a empassar una realitat que sap que, servida crua, sense cuinar, és tan amargant que fa tancar ulls i tapar orelles. I ell no vol que els comensals se li alcin de taula i se'n vagin a llegir, per exemple, una obra on la incomoditat s'hagi esterilitzat, enmig d'àngels, ombres, vents i Barcelones liofilitzades, sense gust a res, que podrien ser Madrid, Ciudad Real o qualsevol altra cosa.

Si de vegades sembla que se'n riu de tot és per no plorar. A més, qui està al peu del canó, enmig la indiferència d’un entorn ja prou maltractat, té tot el dret del món d'emprar el sarcasme més lacerant, i fer el paper del dur fred, polar, que ja s'ho farà ell solet perquè no n'espera res de ningú.

                                                          

 


Una obra coherent

Mica a mica he anat llegint els cinc llibres que li han publicat aquí baix: La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007, tots ells editats per Empúries) i Una educació francesa (2009, Avenç).

 Al començament, les lectures provenien de les biblioteques que tinc a l'abast. Després he mirat d'avituallar-me a base de fer circular divises i estimular l'economia de mercat. En Joan Daniel Bezsonoff bé val el dispendi. Després, l'emoció lectora que m'han ofert ha estat, tot s'ha de dir, desigual. No crec que la perfecció tampoc existeixi a Can Bezsonoff. Afortunadament.

Amb tot, no n’hi ha cap que m’hagi desagradat, i un d’ells, Els taxistes del tsar, m’ha entusiasmat fins al punt que ja l'he rellegit dues vegades més, pel pur plaer d’assaborir-lo amb calma, sense el neguit de voler saber que passa a la pàgina següent. I a cada lectura tots dos hi hem sortit guanyant, el llibre i jo. L’educació francesa el tinc en préstec, que si no ja li hauria donat una altra repassada.

La obra del de Nils no s'acaba aquí, però. A aquests títols caldria afegir els cinc que es publicaren al seu Rosselló natal, dels quals, de moment, no en puc donar una opinió. Em limitaré doncs, a parlar dels que he llegit, que són també els que el lector d’aquesta part de món pot tenir accés amb facilitat. Més tard, també confeccionaré una llista de tots els seus llibres en un article a part.
Els cinc volums publicats a Empúries i Avenç guarden una unitat molt sólida, encara que es poden dividir en dos grups molt diferenciades: les novel·les més o menys pures (els tres primers títols) i els relats més o menys autobiogràfics (els dos següents), malgrat Els taxistes del tsar seria, segons com, quelcom a mig camí. Em fa una certa ràbia això de separar, arxivar d’aquesta manera tan artificial una obra. Però a mi mateix m’ajudarà a aclarir-me per poder-ne parlar.

La unitat ve donada pel fet que tots els llibres estan basats en fets reals, més o menys novel·lats, molt propers d’una manera o altra al propi escriptor. Aquest acostament, afigura tenir, si mirem les dates de publicació, un rerefons esotèric progressiu: La presonera d’Alger (que s’esdevé principalment a l’Alger del títol, en temps de la gènesi de la guerra de la seva independència) és la més llunyana en l’escenari. Sabem que hi ha com a mínim una novel·la anterior que passa a Saigon, pel que això ja seria un acostament físic important al respecte. El següent, La Guerra dels cornuts, s’acosta en l’espai (passa a cavall entre Barcelona en pau i l’Europa en guerra) però s’allunya una mica en el temps (Primera Guerra Mundial). Després, a Les amnèsies de Déu, fem un salt en el temps, de guerra a guerra (de la Primera a la Segona Guerra Mundial).

L'autor d'Una educació francesa assegura que ell, per manca d'imaginació —l'excusa barata que els escriptors realistes sobradíssims d'aquesta virtut, com en Pla, fan servir d’autodefensa— sempre recorre a grans històries que han passat de veritat, ben a prop seu. Ell, d'alguna manera treballa com un historiador local, recopilant tanta informació escrita i oral com pot, per després organitzar-la minuciosament, amb un rigor kubrickià. Passa, això sí, que el seu relat s'allunya de la fredor del llibre d'història acadèmic i s'acosta a una barreja entre la narració de ficció i al quadern personal de d'observacions.

Els protagonistes d'aquests tres títols comparteixen amb l'autor l'origen rossellonenc, tots ells coneguts pels seus propis veïns. A part que tots ells existiren de debò, també tenen en comú que visqueren experiències traumàtiques dins diversos marcs històrics de transcendència internacional. Això és força original dins la nostra literatura en la qual, o bé tracta de la història de la Rosalia de Puigpelat, que es veu amb el Cisco, d'amagat, o de la del General Williamson a la batalla de Gettysburg, en plena Guerra Civil americana. A Can Bezsonoff, si de cas ens trobaríem —seguint el meu exemple macarrònic— la història de la Rosalia de Puigpelat que, casualment, va tenir un paper decisiu a la batalla de Gettysburg que tan ajudà a canviar la història dels Estats Units.

Evidentment, l'exemple del paràgraf anterior és una caricatura grotesca. Però si que és cert que l’univers Bezsonoffià tendeix a una barreja entre el localisme i familiaritat extrema, d'estar per casa, amb un universalisme tan absolut que arriba a coquetejar amb l’exotisme. I això sí, guerres, moltes guerres! Però de la fascinació d'en Bezsonoff pels fenomen bèl·lic, i el que suposa com a situació extrema en la qual un ésser humà es pot trobar, no en parlarem avui. Malgrat que a mi també em fascini. No vull abusar més.

Els tres primers llibres tenen una estructura força lineal. Els salts en els temps hi són, però sobretot endavant, el·lipsis temporals de gran interès. Però és evident que la narració comença en un punt en el temps i va avançant fins que s'esdevé una conclusió. Tot molt clàssic, que no vol dir avorrit: aquesta estructura de línia clara permet a l'autor jugar amb altres elements literaris molt sucosos, sense que el lector perdi el fil. Les accions paral·leles i múltiples s'accentuen a Les amnèsies de Déu, probablement el llibre més aconseguit d'aquesta etapa, segons el meu parer.

Els altres dos últims llibres són ja una immersió en la seva família, en ell mateix. És després de llegir aquests que hom no gosa escriure el seu cognom amb la doble efa final, en lloc del Bezsonov —com, de fet, hauria de ser—, si no és amb el cap una mica cot. Però ho continuaré fent així perquè és com ell mateix firma. Qui hagi llegit algun dels seus llibres més autobiogràfics entendrà perfectament la meva prevenció. Com a única clau només diré que té a veure amb la basarda que dóna pensar en Sant Quirze com a San Quirico. Aquí baix, però, ningú s'estranya ni es pregunta per què Les Guinguetes d’Ix surten com a Bourg Madame a tots els cartells. Entenc que els d'aquí baix de vegades fem tanta ràbia. Estem massa embadocats bavejant amb les pel·lícules d’Eric Rohmer, lamentant no ser francesos.

Les seves obres més autobiogràfiques reprenen un comentari que en els altres n'era un element més i ara són la base sobre la que s'estructuren: la pròpia identitat. Què sóc? Què som cadascun de nosaltres? Quines són les nostres autèntiques arrels? De quin lloc ens sentim? De quin volen els altres que ens sentim? Les reflexions i les conseqüents conclusions que se'n puguin desprendre, en Joan Daniel Bezsonoff les deixa al lector, educadament.

Malgrat que aquest parell de volums acostumen estar catalogats com a novel·les, jo no ho tinc tan clar. Tampoc importa gaire això, que cadascú els hi posi l'etiqueta que vulgui si les gaudeix i pateix a gust. En general, jo prefereixo els dietaris, les memòries, els llibres d’investigació de tu a tu, de l’autor al lector, sense massa invencions o que aquestes estiguin en el llenguatge.

Els taxistes del tsar, de fet, més aviat com unes memòries familiars —la història de Mitrofan, el seu avi i Leonid, el seu oncle, emigrants russos— i personals —la investigació, les experiències viscudes en la recerca i la posterior recreació—, entrelligades amb una dramatització que enganxa. El so de les bombes, aquí, continua: la Primera Guerra mundial, la Revolució Russa, la Segona Guerra mundial. Per ser el primer acostament familiar, Déu n'hi do la quantitat de metralla.

Aquest llibre trenca aparentment amb la linealitat de les tres obres anteriors. Bezsonoff resol el trencaclosques amb èxit. Narra i descriviu les dues línies en paral·lel, ara la història de Mitrofan i Leonid, ara la del propi autor, amb una agradable fluïdesa. Cada salt en el temps, cada anada i vinguda de la història gran —les grans guerres i revolucions del segle XX— a la petita —la família, els records d’infància de l’autor, les vivències dels dos emigrants, sobretot en Mitrofan— apareix i es dilueix en el seu punt ideal. L'autor mostra les regles del joc ja des del començament i el lector les té claríssimes. En retorn, l'autor mostra una honestedat que s’agraeix molt, respectant-les.

A Una educació francesa, l'estructura és encara més allunyada de la linealitat, tot i que és més rígida que mai. Cada capítol representa una matèria escolar (Matemàtiques, Física i, sobretot les llengües, Anglès, Francès, Castellà, Català) o algun element important de la època, de la vida del jove Joan Daniel (La Política, La Televisió, El Tour de France). I aquí sí, els elements autobiogràfics ho omplen tot. Concretament els de l'etapa escolar.

 

Aquella sensació esotèrica de l'acostament sembla, llavors, haver arribat a la meta final. L'autor s'ha anat apropant a si mateix, així com ho hauria fet un capriciós cometa que viatja cap el sol en espiral, per despistar. Si bé a l'anterior llibre ja s'havia acostat tant a la superfície solar amb excursions i cremades a les plantes dels peus episòdiques, en aquest darrer ja no ens mourem del nucli.

A partir d'aquí, l'autor farà el que voldrà. Tan pot ser que continuï rebolcant-se dins ell mateix, deixant-se grontxar pel vent solar, com que ja tingui posat l'ull en l'avantpassat d'algun veí, embolicat en algun conflicte militar que encara no ha tractat.


Oh! Quin català més maco! (volen dir estrany)

Precisament el llenguatge amb el que estan escrits els seus llibres és una de les coses que més sobta a més d'un lector. M'agradaria creure que a la majoria de nosaltres ja podíem sospitar que si aquest senyor és del Rosselló, no farà servir el mateix vocabulari i frases fetes que si fos de l'Eixample. Per uns serà menys xocant per uns altres, segons el coneixement que cadascú tingui de la parla de la zona. Això és normal i crec que ningú està obligat a saber-ho tot. Però aquí acaba la cosa. Si d'entrada t'enamores i vols fins i tot posar-te a parlar i escriure rossellonenc per sempre més, endavant. Si no hi estàs acostumat però t'agrada, ja t'hi acostumaràs. I si no, en passaràs i no llegiràs mai més cap autor d’aquests. I prou. Per tu faràs, però estarà molt bé. El que ja em grinyolen més són els comentaris de l'estil:

—Gràcies a la lectura dels seus llibres, estic aprenent francès— com li deixà anar al nostre autor, un espectador, que assistia a un programa de TV3.

En més d'una entrevista, fart de comentaris similars per part dels "d'aquí baix", en Joan Lluís Lluís ha contraatacat amb no poca —i justa— mordacitat, tot dient que a ell TV3 li és molt útil per aprendre castellà. De tota manera, aquell bon home del programa potser va dir allò de bona fe, sense ser conscient de l’efecte ofensiu de les seves paraules. Però si un vol aprendre francès, millor que ho faci llegint textos en aquesta llengua. El trist del cas és que hi ha més d’un catedràtic diria si fa no fa el mateix que aquell senyor senzill, i que després es quedaria tan ample.

Que el rossellonès té francismes és un fet. El mateix Bezsonoff ho admet amb resignació a Una educació francesa. Però també és cert que el que de debò hi ha és influència occitana, molta més que al català d'aquí baix —malgrat que quan burxes pel territori et trobes sorpreses interessants. Els deliciosos "mainatges", "vilatges" i demès o són.

No ho puc evitar, però fa una mica de ràbia que aquí baix sistemàticament s'ignori que entre la llengüa d'Oil del Nord i el que parlem aquí baix, hi ha un grapat de terra enorme on es parla la llengua d'Oc —ara molt menys, això sí. I que si removem una mica el cul de l’olla, potser arribarà un moment que no podrem evitar fer-nos preguntes inquietants per a l'estatus del català com a llengua independent d'aquella, amb la conseqüent revifalla de polèmiques enterrades pel pas del temps i la desídia per esbrinar els misteris del passat. Però tranquils, no crec que hàgim de patir tant tampoc.

Aquest capítol és el que fa més ràbia d’escriure. Em fa pensar en els llibres sobre Charles Chaplin que tinc: encara en que a tots es menciona Buster Keaton, en cap es dedica un capítol per analitzar les diferències entre els dos homes. Els de Buster Keaton sembla que no puguin existir sense el maleït capítol. Esperem que arribi el dia en es pugui escriure sobre en Bezsonoff sense haver de parlar de les diferències lingüístiques amb el català de la senyora Rodoreda. Ai, aquest barcelonocentrisme, tsk, tsk...

Pel que fa a la llengua, prou.


Un tomb desordenat per algunes coses que m’agraden del contingut i l'estil de la casa

Joan Daniel Bezsonoff prefereix les frases curtes, gairebé sempre. Crec que no fa servir mai el punt i seguit, però és que empra tan poques subordinades que gairebé no li queda espai. Aquesta manera de narrar, que té el perill de que el relat sigui massa trencat, en general li queda molt bé i la narració no percep els cops dels punts. Si l’estil Bezsonoff fos una carretera, podríem dir que els punts no alterarien la conducció. No actuen com si fossin rotondes o sots emprenyadors. Malgrat tant punt i seguit, conduir per la A-Bezsonoff no vol dir anar botant, sinó amb la tranquil·litat de poder gaudir del paisatge.

Els moments més dramàtics, els canvis més rotunds en la vida dels personatges, acostuma a venir de sobte, sense avís previ. De vegades són tan en sec, que haig de tornar a rellegir els darrers paràgrafs per assegurar-me de que sí, que han matat a un dels protagonistes o que el món s’ha acabat per causa d’una explosió atòmica (això darrer no passa en cap dels seus llibres, però sí el que dic primer, però no us diré en quins llibres ni quan, és clar).

La tragèdia a Can Bezsonoff passa a la mateixa velocitat, i sense apujar el volum de l’ estèreo, que quan parla de qui recull les factures de la bústia en arribar a casa. De vegades, la gent mor enmig d’una broma que no fa gràcia o d’un acudit hilarant i cruel —no oblidem que la guerra és un rerefons molt habitual.

Normalment no m’acostuma a agradar el sexe en literatura. Sinó parlem de pornografia sense manies o d’animalades obertament surrealistes i còmiques, gairebé sempre tinc la sensació que es cau en el descarnament realista —lletgista o suposadament excitant— o en les metàfores cursis, plenes d’eufemismes hipòcrites. Aquest escriptor m’ha capgirat el gust. En tots els llibres n’hi ha molt de sexe. I m’encanta!
No crec que hagi llegit un autor que s’hi trobi tan a gust enmig de l’erotisme. Diguem-ne que factura un erotisme així com aquells mestres que fan musicals per a espectadors que no els agraden els musicals, que els rebenta que l’acció es pari perquè la parelleta de torn es posin a cantar i a ballar.

Si trobo benvinguts les rebolcades sexuals, o les seves referències és per diverses raons. D’entrada, mai no són gaire llargues —sovint és una referència de passada— i sempre són exercicis literaris sorprenents. Uns cops opta per la el·lipsi més extrema, a través la qual diu molt sense dir res. En aquestes casos, la trobada sexual és plantejada com un enigma, amb una solució que ha de manegar el lector, gairebé sempre molt divertida. D’altres, no sé com s’ho fa, deixa anar unes marranades colossals que, enmig entre fragments que no tenen en absolut aquest to —quan el mossèn de Les amnèsies de Déu s’enyora del forat del cul de la seva amant, diu que “tenia gust d’ametlla”!— arriben a sonar tendres, gracioses, tristes. Però mai fora de lloc.

El que diem del sexe val també per la brutalitat. De vegades, en Bezsonoff es posa poètic per parlar d’una massacra. D’altres el detall de l’horror d’una tortura és descrit amb pels i senyals. Sempre, tan en un cas com en l’altre, hom té la sensació que ha fet el que calia, que l’elecció en l’estil no era un caprici. Quans llibres no he estavellat contra la paret exactament pel contrari!

La seva coqueteria intel·lectual —que podria ser insuportable— me l’empasso sense mastegar i sense que com a lector em senti com una rata ignorant, que no sap de quin llibre ni de quin personatge important que se suposa hauria de saber, s’està parlant. No passa res: els connaisseurs compartiran la complicitat, sense que els que no siguin castigats per la ignomínia de no poder-ho fer. El club Bezsonoff és selecte, això és evident. Però qualsevol hi pot donar un tomb sense patir la humiliació de que ningú et miri per damunt l’espatlla.

Joan Daniel Bezsonoff es mostra especialment afinat en l’ús dels detalls que humanitzen els personatges principals, ell mateix inclòs. De vegades aquests detalls no són gaire afalagadors. Com quan, per exemple, a Els taxistes del tsar s’admira de la irracional simpatia natural que sent per certes nacionalitats estrangeres i de com li afecten les desgracies que passin en aquelles terres, mentre admet que si haguessin passat a un altre lloc la seva indiferència hauria estat absoluta. Qui no s’hi reconeix en una cosa semblant? O és que només en Bezsonoff i jo som els únics monstres aquí?

Però l’efecte que produeix el fragment al·ludit no hauria estat el mateix sinó ens hagués arribat amb la seca i neta simplicitat amb que l’autor ens ho transmet, amb el to suau de qui et parla a l’orella, sense que t’alci la veu.

En cap moment sentim que se’ns estigui donant cap lliçó. El didactisme ve de saber allò que no sabíem, no de com ens ho hem de prendre. Els lectors no són tontos i els salta l’alarma quan algú mira de dir-li que ha de pensar i en surt corrent com de la pesta.

Tots els llibres segueix aquest postulat moral d’exposició de fets i no de judici amb veredicte i sentència incorporada. L’autor sembla sentir-s’hi còmode. Es nota també que vol arribar al cor del lector a través de la descripció, mentre mira de defugir, amb un pudor reconfortant, de l’opinió. Gairebé frega aquell ideal impossible al que Pla aspirava:

—Opinar és fàcil, descriure difícil; per això tothom opina— deia el de Palafrugell.

I fins i tot ell, mestre en la descripció, no se’n podia estar d’opinar a tota hora! Sembla prou clar, és un ideal impossible. En Joan Daniel Bezsonoff acarona l’ideal al llarg dels seus llibres amb força naturalitat, amb l’afegitó de que sí, sabem el que ell pensa (sobretot en els dos volums que en podríem mig dir autobiogràfics). Com s’ho fa? No en tinc ni idea.

Quan un sap descriure com ell ho fa, amb aquesta facilitat per crear imatges eloqüents, el següent pas, la prova de foc final, potser seria a veure com ens en sortim amb l’autoretrat físic i psicològic. I aquest és un altre dels seus punts forts. Tant és que ens confessi una misèria, com que no pugui amagar una punteta d’orgull legítim per una heroïcitat quotidiana. Amb les seves virtuts i defectes, rareses i vulgaritats, el Joan Daniel Bezsonoff de paper és un personatge tridimensional, tan interessant com els protagonistes de les novel·les més plenes de bombes.

Fins a quin punt l’escriptor es reinventa a si mateix, enfosqueix o il·lumina zones interessades de la seva persona, com a lector, aquí, poc m’importa. El personatge és creïble, es fa estimar sense recórrer a la peneta, a la simpatia excessiva, a la complicitat ni a cap de les trampes que els que em coneixen saben que sempre m’han tret més de polleguera.

Es poden seguir les pistes literàries —ell mateix, despreocupat, ens les dóna— de com s’ho ha fet per arribar a aquest punt de qualitat narrativa del parlar del jo. Però la que a mi m’interessa de debò, la que de veritat m’emociona, és la que té a veure amb la humanitat, una immensa humanitat, que aquest home porta de fàbrica. No tinc ni idea —jo ho dic, com a lector no m’importa— de si l’autèntic Joan Daniel Bezsonoff és un complet mal parit o no. Però el sentit de la humanitat, d’entendre perquè s’accelera el batec del cor dels éssers humans, és una qualitat que va més enllà de la qualitat moral de l’observador. És pot ser un autèntic fill de puta i tenir aquesta qualitat, insisteixo.

 

Hi ha escriptors estupends, amb una tècnica insuperable, uns coneixements en tots els camps de la ciència i les lletres que fan caure de cul. Però si no tenen aquella qualitat humana, no m’interessen. I tant tenir-la com no, per mi és un misteri.

Hi ha qui parla d’amor, una vegada i una altra, i vinga, i fum-li cor, i passió, per aquí i per allà, amb tota la calor del tròpic, augmentada per un radiador de 3000 watts, i deu mil adjectius, i imatges sensuals de la pol·linització de totes les abelles del món juntes. i no hi ha manera: allò és fred, fals com dos duros sevillanus. Inhumà.

I d’altres, que gasten un estil més proper a un manual sobre com fer anar una serra mecànica que una altra cosa, i potser parlen més de com funciona una calculadora de butxaca que no pas de sentiments i, ostres! Per molt que mirin d’ocultar-ho, són humans!

Això sí, quan s’ajunta la inhumanitat i la serra mecànica la sensació de desolació és tan enorme que venen ganes que baixi Jahvè, amb tota la seva ira, i et converteixi en una estàtua de sal d’una vegada.

En Joan Daniel Bezsonoff és, de fet, força sensual. Amb els exemples bèsties d’abans, podríem dir que és més a prop de l’estufeta que de la calculadora de butxaca, si voleu. Però tampoc es passa. Vull dir que no és un radical. Però la humanitat, això si que no, no la perd ni un moment.

Una altra de les qualitats que gasta el rossellonès és la sinceritat balsàmica. No la utilitza com un flagell per expiar els pecats en públic, exercicis de contrició amb truculència pornogràfica. No se li veu una fam desesperada per netejar les culpes a la plaça pública. Però jo tampoc no he notat en cap moment que es buidi per narcisisme. O com a mínim no més enllà de l’imprescindible que tota persona —i més un escriptor, caram!— li toca per dret natural.

Si usa la sinceritat és perquè se’l veu connectat a la humanitat, a la seva pròpia i a la de la resta. Tant com a veu narradora o com a protagonista, ell no va de superhome, terrible pecador sense consciència, que l’importa un rave ser un ésser injust, que està pel damunt del bé i del mal. Quan l’autor ens obre el cor ho fa amb aquell sentit de la humanitat que parlava abans que fa que els lectors ens hi reconeixem. Jo, almenys. I això sí, quan venen les escenes-confessionari, evita convertir-les en moments estel·lars del seu relat i fer-se aparèixer com un monstre aparatós. O, per l’efecte mirall inevitable que es produeix, passar-nos a nosaltres la culpabilitat.
No. En Joan Daniel Bezsonoff no es venja de si mateix ni del lector.

                                               

                                     

 



L’hora de buscar-li defectes

En uns llibres tan estudiats com els seus, on tot sembla estar mesurat i haver passat una colla de previews, com fan a Hollywood amb els films abans d’estrenar, em sorprenen certes reiteracions que tenen aire de defecte. Ja dic que em sorprèn que això passi en unes obres que respiren perfeccionisme. Això em fa dubtar de mi mateix com a lector i preguntar-me si aquestes repeticions no s’han elaborat d’una manera conscient, per crear algun tipus d’efecte que en mi fracassa.

Aquestes repeticions no són de l’estil de doble subratllat, com passa en alguns best-sellers, en els quals l’escriptor, per assegurar-se que el lector l’entengui, repeteix la mateixa informació de diverses maneres. Aquests autors de vegades ho fan per fer-se l’important, per desplegar el seu mostrari de possibilitats creatives, com si fos una mena de currículum, amb el conseqüent avorriment de l’autor per tanta palla inútil.

No, en Bezsonoff no sembla fer-ho per cap d’aquests motius, perquè ell, directament va repetint el que ja ha dit dos capítols enllà, gairebé igual. Jo no li veig el recurs retòric de la repetició, per crear un cert efecte hipnòtic ni res d’això. La veritat, se m’apareix com un defecte, una pífia que, només amb una rellegida més, la detectaria amb facilitat. Per agafar només els Taxistes del tsar —com es nota que ara és l’únic llibre que ara tinc en el meu poder!— calia repetir tantes vegades que la seva identitat era la catalana? Calia que ens informés tantes vegades que no sap rus, que s’ha posat a estudiar-lo, que no el domina, però que sempre hi ha alguna experiència que li demostra que en sap més que no es pensa? O per què, per recalcar les diferències entre en Leonid i en Mitrofan, ha de dir més d’una vegada que un es va nacionalitzar i l’altre romangué rus fins la mort?

Ja ho he dit —i ara em repeteixo jo, he, he— segur que hi ha alguna explicació. Un altre misteri insondable, que diuen. En tot cas, així com a ell li seria fàcil de fer aquests retocs, als lectors crec que ens fàcil d’oblidar aquest pecat, absolutament venial.

El següent no és un defecte, si no un matís diferent d’opinió entre ell i jo. Un matís, no la opinió completa. En Joan Daniel Bezsonoff és mostra a través dels llibres com una persona d’una nostàlgia total, inamovible, rodona. Jo també ho sóc molt de nostàlgic, però potser no tant.

Vull dir que no estic tan absolutament convençut que tot el que hi havia en els temps passats era tan bo, de tanta qualitat. Algunes coses, veritablement sí. I que en moltes d’altres ens donen gat per llebre, a la baixa, també. Però n’hi ha unes terceres en que estem molt millor i hi ha una pila d’assumptes que abans eren una autèntica potineria, i ara no. I hi ha bons professionals, i bons actors, i bons músics, i bons de tot. I abans, al costat de genis incommensurables, que jo adoro, sí, hi havia patates indigeribles. Com sempre.

Cada època és la edat d’or d’alguna cosa. Si estem tota l’estona lamentant-nos de com s’han perdut les edats d’or del passat, correm el perill que ens passin per davant dels nassos les que podem gaudir, ara mateix, i que després sigui ja massa tard per fer-ne un ús que ens hauria fet molt feliç. Repeteixo, jo també sóc un gran nostàlgic. Però per culpa d’això, entre d’altres factors, em passo la vida perdent oportunitats de present. Massa sospirar en direcció a les dècades, als segles antics. L’equilibri, la mesura, allò tan difícil d’assolir i tan fàcil de d’aconsellar, com si fóssim un lloro seria el ideal, suposo.

Amb tot, sí que no tinc gaire esperança en que tot plegat no faci un pet com una gla més o tard o més aviat. Tinc confiança en la humanitat fins al punt d’esperar llaminadures que facin la vida més agradable, però no com perquè no repetim, una vegada i una altra, els mateixos errors que ens portaran a la autodestrucció. Que potser no serà cataclísmica. Ja ho veurem. O no. De fet, no en tinc ni idea.

Una altra cosa que em xoca una mica és la quantitat de personatges hiperconscients de la importància de la riquesa lingüística. Les pàgines dedicades a la descripció de la parla concreta dels pobles i les gents, i de cada personatge, un a un, és superior al que s’acostuma a trobar fins i tot en llibres escrits per autèntics fanàtics de la llengua.

Precisament, jo que crec que sóc una persona que s’ho passa especialment bé amb aquest tipus de material al final només m’acaba quadrant a la perfecció del 100% és a Una educació francesa. Als taxistes del tsar gairebé —només hi ha algun brevíssim moment que dic, “aix! que aquí potser ens ha donat una mica massa de material pels lingüístaferits”—, però a les històries guerreres la presencia dels debats i descripcions de caire lingüístic arriben a desbordar una mica fora del got de mesurar un pel massa. Tampoc tant com per arruïnar cap llibre, ni tan sols cap capítol, ep. Però la sensació la he sentit.

Jo crec que és absolutament lícit que el senyor Bezsonoff faci de la seva fal·lera tota una manera de descriure, d’acostar-se al món i els personatges des d’un angle al qual ell és especialment sensible. Si altres autor, sensibles a les flors o a qualsevol altre detall, se’ls permet que observin l’univers a través de la seva obsessió, per què en Bezsonoff no pot emprar la seva, força personal, a més? Ja ho dic, que d’entrada ho trobo magnífic, i la major part de les vegades que ho fa m’hi trobo a casa. Però jo que també ho sóc de sensible en el tema —encara que infinitament més inculte que ell, això sí— de vegades pateixo perquè se li nota una miqueta massa la gana, la necessitat de dir el que té dins el pap. I em sap greu, perquè m’hi passaria hores escoltant el que té dins el pap aquest home.

Per acabar aquest capítol tan maldestre, pensat per buscar les puces on n’hi ha ben poques, voldria fer-ho amb energia positiva. I parlant de llengües. Em sabria greu que amb això darrer que he dit, romanguès la idea que quan en Joan Daniel Bezsonoff parla de llengües la pífia. Això no és així en absolut. Justament aquest es un dels seus màxims atractius! El que jo volia arxivar a l’apartat “defectes” és només quan això m’ha estat una mica excessiu, cosa que passa molt poques vegades. La major part del temps, el mateix és una festa. No em faria una matada d'entrada com aquesta per parlar d'un escriptor que no m'agradés! Per denunciar una situació injusta, el que calgui. Però no tinc tanta mala bava de gastar esforços gratuïts per carregar-me un artista que detesto. Amb una frase irònica, de passada, en tinc prou. I després em sap greu, perquè penso qui sóc per carregar-me la feina d'algú. Sóc així de bleda, ves.

Vull dir: m’encanta quan parla d’aprendre llengües, de les frases úniques, en francès, en rus, en català, en castellà, en alemany, en occità, insubstituïbles, intraduïbles. De la importància de l’aroma de cada accent. M'agrada quan dedica un moment a fer un homenatge al bonic mot anglès "homesick".

 



La documentació

En un antic programa del canal 33, dirigit i presentat pel Vicenç Villatoro, un crític del programa —no en Villatoro, que el vaig trobar exquisit, com sempre— deixava anar la rucada, tan típicament d'"aquí baix", de que Les amnèsies de Déu li semblava una barreja d'Allò! Allò! i Segle XX. No comment. Després, aquest mateix crític acusava Bezsonoff d’excés de documentació. Jo trobo, si de cas, que el que hi ha és un excés d’ignorància militant en segons qui, que cobra per no tenir-ne.

Hi ha algú que, sense una preparació prèvia, sigui capaç de pair la quantitat de personatges que surten a Guerra i Pau, ja que l’hem esmentat? Jo el vaig llegir de nano, sí, però recordo que duia una llibreta on anava apuntant els distints arbres genealògics, amb aquells noms fascinants, però endimoniats, perquè tan llest tampoc era jo (i sí, senyor Bezsonoff, jo també vaig veure la sèrie de la BBC quan tenia només un any més que vós). I que me’n dieu de tantes i tantes obres, des de l’antiga Grècia, amb tots els seus Déus i història prèvia de llegendes i herois que cal conèixer per gaudir de la lectura, fins a d’altres, de les cultures més diverses, que només pots realment fruir a gust si fas un esforç per informar-te o, directament, ets un esnob?

La documentació mai fa mal, exepte quan només serveix per a ocultar que no hi ha substància o quan es presenta atropelladament, en forma de caos. Com que aquí de substància n'hi ha com per aparar un tren i el caos està en altres planetes, benvinguda sigui.


I per acabar, una marejada de perdiu sobre la identitat, apa

“Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus”.
"Tothom balla enmig de les seves identitats sense poder seguir sempre l’orquestra. D’on vinc? D’on sóc?”

Joan Daniel Bezsonoff

 

Florenci Salesas

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 13-11-2009 à 16:42:17

Caram, si que l'heu enganxat de pressa! Quin honor! Me'n alegro que us hagi agradat.

En rellegir-lo aquest matí, encara li he trobat moltes errades mecanogràfiques, ortogràfiques, que corregiré quan pugui. No transformaré el text, però. Així quedarà, que tampoc tinc tanc de temps (encara em queda una entrada amb bibliografia, a més).

Estava una mica preocupat per algunes suposicions que faig una mica agosarades. Tampoc volia caure en l'adulació: a mi em fa ràbia que m'ho trobin tot maco. M'he esforçat en ser sincer.

La meva dona m'advertia que l'autor, si per casualitat llegia aquesta botifarra, es pensaria que jo sóc un psicòpata. Jo li deia que prou feina devia tenir ja. En tot cas, no patiu, que a part de la parella, tinc ex-parelles, fills, hi ha massa gent que sap on visc --policia inclosa-- i ja tinc la vida massa complicada com per dedicar-me a perseguir d’escriptors, músics o astronautes, a la recerca d’autògrafs, o per exigir-los hi que no canviïn de registre o gènere. Què cadascú faci el que vulgui, o pugui. A més, si se'm mata d'un cop de pala acostumo a morir a la primera: això de ressuscitar repetides vegades, cada vegada més desmanegat i amputat, per allargar la pel·lícula i fer patir el bo, se'm dóna molt malament. I finalment, jo tampoc aguanto que em vinguin pesats a tocar els nassos, a veure si em treure'm alguna cosa.

Disculpeu el comentari tan llarg, i moltes gràcies per les estones tan bones i les reflexions que m'heu inspirat amb la lectura dels vostres textos. Molta sort!

Florenci Salesas

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 09-11-2009 11:07

C'est bon pour le moral...

                                                                              

 

 

 

 

 http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/11/avanc-informatiu-de-futures-entrades.html

 

-Joan Daniel Bezsonoff: un autor únic de la Catalunya Nord, autèntic gra al cul de la França encantada d'haver-se conegut a si mateixa. En qualsevol cas, ens trobem davant d'un escriptor que empra la llengua com pocs --com ningú, de fet--; amb una capacitat de crear imatges amb tant d'humor com amargor, i que reparteix mala llet i tendresa, cruesa i elipsis amb elegància i sinceritat. Per postres té una memòria d'elefant, amb la qual cosa aquest senyor aconsegueix de fer la quadratura del cercle en la major part de les pàgines que l'hi he llegit (tots els llibres publicats a la Catalunya d'aquí baix, la panxa contenta).

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-11-2009 00:26

L'excel·lència és a la perifèria

                                                            

                              foto Delcampe, l'aeroport d'Orly i la carretera nacional 7 circa 1960

 

Voleu un símptoma de la vitalitat de la literatura catalana actual? Doncs és fàcil trobar-lo: gran part dels seus autors més emblemàtics escriuen des de fora de la Catalunya estricta. Ara venim de deplorar la desaparició de Baltasar Porcel, que era mallorquí (ho era el seu món i el seu llenguatge, independentment de la seua ubicació espacial i d'on pagava el seus impostos); ara es reconeix el paper d'humanista complet i autor solidíssim a Joan Francesc Mira, que és valencià pels quatre costats; ara triomfen, en fi -i són fins i tot moda- dos autors tan diferents com Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís, ambdós procedents de la Catalunya Nord, a l'altre costat de la sempre present barrera dels Pirineus.
La literatura catalana, doncs, en mans dels no-catalans: oh paradoxa! Doncs no passa res. Al capdavall, mirem què passa a la literatura espanyola, permanentment bolcada en el miracle constant dels autors hipanoamericans, que s'enduen tots els premis i tots els reconeixements (Roberto Bolaño, diguem-ne). Haurem d'apreciar el fenomen, doncs, com un símptoma de normalitat. Una altra cosa és que a Barcelona, ciutat cosmopolita permanentment auscultant-se el propi melic, siga difícil fer-los reconéixer-se en aquesta realitat. No és que no l'assumisquen: és simplement que no estan disposats a acceptar la dada més enllà de dotar la seua pròpia visió literària d'un esvaït color local -d'un aire vigorosament colonial. Un luxe que no ens podem permetre, tots plegats -i que, tanmateix, és a l'ordre del dia.
Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff són la cara i la creu d'una mateixa moneda. El primer ha optat per bastir una prosa pulcra i continguda, desproveïda en essència de matisos dialectals fora dels més imprescindibles. Bezsonoff, d'altra banda, es desborda per l'altre cantó, excel·lint precisament en l'elaboració d'un model literari on el dialecte rossellonés juga un paper clau. El seu univers s'estima el devessall emocional, la pulsió memorialística i l'arrap del llenguatge matern i és així com ha imposat una obra fascinadora i singularitzada -a l'altura de la seua desbordant personalitat.
Joan Lluís Lluís convenç amb una tàctica totalment diferent: els seus llibres ofereixen un català modèlic, perfectament congeniat amb l'agudesa fabuladora i els arguments redons. Aiguafang és una mostra perfecta d'això. Aquesta història de tres personatges -l'assassí, l'oroneta i l'esclau- en un escenari postapocalíptic és d'una rara perfecció. Es llegeix amb delectació i també amb un cert desassossec -com s'escolta una cançó de Lou Reed o del Bob Dylan menys previsible. Sobretot, s'admira la seua perfecció sintàctica, perfectament a l'altura de la gran literatura internacional. La Barcelona degradada, oriental, boirosa demanaria a crits un cineasta per ser convertida en imatges poderoses -una mena de creuament entre La Fura dels Baus i Bigas Luna.
Aquest llibre m'ha recordat el Richard Matheson de Sóc llegenda no per superficials concordances argumentals, sinó per la capacitat per crear universos desassossegadors amb una notòria capacitat parabòlica. És sense cap mena de dubte, el millor títol de Joan Lluís Lluís. Caldria no evitar, de cap manera, la seua lectura.

 

Joan Garí   http://oficidelector.blogspot.com/2009/11/lexcellencia-es-la-periferia.html

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 08-11-2009 11:24

Una infantesa afrancesada

 

Ressenya de Pere Rosselló-Bover publicada a la revista Caràcters, número 49, segona època 

 

        

 

foto Delcampe

 

 

A l’inici d’Una educació francesa o les set vides d’en Bezsonov l’escriptor rossellonès ja ens adverteix que no pretén fer una autobiografia, tot i que el resultat sigui una obra que s’hi aproxima molt. Més que narrar-nos els fets més importants d’aquest període de la seva vida, tot posant atenció en el "jo", Bezsonoff vol mostrar als lectors la formació rebuda i, com a conseqüència, la peculiar visió del món que se’n derivava. Tanmateix, la seva educació és la de qualsevol nen de la República Francesa del anys seixanta i dels inicis dels setanta. "Una educació francesa –explica l’escriptor– no és pas una autobiografia tot i que hi parli molt de mi mateix. Tampoc la consideri com un assaig etnològic on miri de descriure els costums, les olors, la bellesa d’un país desaparegut." Potser per aquest motiu el llibre no s’organitza en un conjunt de capítols consecutius, ordenats cronològicament, sinó en una sèrie de quadres o articles, quasi autònoms, al voltant d’un tema o d’un motiu determinat.

Si consideram que Bezsonoff va néixer a Perpinyà l’any 1963, potser pensarem que tampoc no han passat tants d’anys com per considerar que la seva infantesa pertanyi a un món massa diferent de l’actual. Ara bé, l’autor, que encara es pot considerar un home relativament jove, constata que tot el món i els valors que guiaren la seva infantesa han desaparegut. Així, subratlla especialment la intenció de mostrar-nos la imatge de la realitat que l’escola d’aleshores volia transmetre. En aquest cas, a diferència dels catalans de l’Estat espanyol, es tracta de l’escola francesa, si fa no fa tan anticatalana com la del franquisme. Bezsonoff, però, ens ofereix un retrat de l’època ple de sentit de l’humor i de bonhomia, amb moltes notes d’ironia. També hi trobam una explícita condemna a una política que ha pretès fer de l’Estat francès un país lingüísticament i culturalment uniforme, on sols podien tenir cabuda la llengua i la cultura franceses. Sens dubte, en aquest context, Una educació francesa relata el procés de descoberta de la pròpia identitat catalana: "Em va costar molt de comprendre que no era un francès de l’extrem sud sinó un català del pol nord", afirma el nostre escriptor.

Tanmateix, Joan-Daniel Bezsonoff ens fa veure la innocència i la màgia amb què ell, com tants infants d’aquells anys, veia la realitat. No hi ha, naturalment, cap propòsit de reivindicació d’aquella època, però sí una certa enyorança d’un món més senzill i més ingenu, amarat d’una certa poesia , en què "els mainatges tenien creativitat i jugaven molt bé sense Playstation ni Internet." L’autor ens retrata una societat que vivia immersa en els miratges que el gaullisme havia creat, amb el record encara recent de la Segona Guerra Mundial, amb la màgia de les històries de Tintín, amb la televisió de qualitat de l’època, l’emoció del Tour de França... Per contra, Bezsonoff no amaga la seva censura davant la França actual, que considera un país encantador que els seus mateixos habitants han enlletgit, igualment com també es mostra molt crític davant la societat tecnològica en què avui vivim.

Tot i que el propòsit de Joan-Daniel Bezsonoff no hagi estat escriure una autobiografia, a Una educació francesa l’autoretrat és constant. Hi descobrim un personatge singular pels seus orígens (la procedència russa de l’avi), per la diversitat de llocs on d’infant va viure (que li permet conèixer les altres realitats lingüístiques de França i d’Alemanya), per la vocació d’escriptor que ja es palesa des de l’època escolar, per la seva actitud davant la religió (no volia ser un sant i Jesús no li queia bé), etc. Això no obstant, el motor dels records és l’enyor d’una vitalitat perduda amb el pas dels anys, que contrasta amb el decaïment del present. Per això Una educació francesa acaba amb un pensament certament pessimista a causa de la impossibilitat de tornar a viure el que ja no és: "La vida no és un castell arruïnat que un arquitecte pot reconstruir. No... És un desert ple de cadàvers, un parc clàssic amb els arbres més vells arrencats."

 

Pere Rosselló Bover

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 30-10-2009 10:27

La cançó del novembre

Aquesta cançó magnífica per recordar el gran Claude Nougaro.

 http://www.youtube.com/watch?v=T_oq1Z9l3U0

 

 

 

 

                

 

 http://creativa.c.r.pic.centerblog.net/xnnw8rtt.gif

                                                                        

 

 

 

Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule
Tous les goûts sont dans la nature...
D'ailleurs ce coq avait bon goût
Car la pendule était fort belle
Et son tictac si doux si doux
Que le temps ne pensait surtout
Qu'à passer son temps auprès d'elle

Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule
De l'aube jusqu'au crépuscule
Et même la nuit comme un hibou
L'amour le rendant coqtambule
Des cocoricos plein le cou
Le coq rêvait à sa pendule
Du Poitou
                                                                                                       


Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule
Ça faisait des conciliabules
Chez les cocottes en courroux
"Qu'est-ce que c'est que ce coq, ce cocktail
Ce drôle d'oiseau, ce vieux coucou
Qui nous méprise et qui ne nous
Donne jamais un petit coup dans l'aile?"

Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule
Ah, mesdames, vous parlez d'un Jules!
Le voila qui chante à genoux
"O ma pendule je t'adore
Ah! laisse-moi te faire la cour
Tu es ma poule aux heures d'or
Mon amour"

Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule
Il est temps de venir à bout
De cette fable ridicule
De cette crête à testicules
Qui chante l'aurore à minuit
Il avance ou bien je recule
Se disait notre horlogerie

Qui trottinait sur son cadran
Du bout de ses talons aiguille
En écoutant son don Juan
Lui seriner sa séguedille
Pour imaginer son trépas
Point n'est besoin d'être devin
La pendule sonne l'heure du repas
Coq au vin

Dans une ferme du Poitou
Un coq aimait une pendule...
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article