VEF Blog

L’adolescència és l’edat de l’entusiasme. Quan llegeixi Vicenç Pagès Jordà, torni a ser el minyó que va desaparèixer en l’aire a la manera del cadàver dels ocellets. Els jugadors de whist és una gran novel·la on totes les qualitats de l’escriptor es despleguen : l’humor, la intel·ligència, la sensibilitat. Confessi que, per mi, Pagès és un dels autors més còmics que conec. Un humor cínic traspua a cada moment. ‘ Hi ha una Immaculada de Pedro Muñoz de Villavicencio, on els àngels ascendeixen al rebuf de la Verge, com si estiguessin al circuit de Montmeló. Aviso: no tinc res contra Maria, però em cau millor Eva.’ Amb una ambició gens comuna, Pagès ha decidit d’escriure un ‘ roman fleuve. ‘ Minuciós com Roger Martin du Gard a la saga de Les Thibault , l’autor descriu les vivències d’una generació perduda, tots els que tenien quinze anys el dia que es va morir Elvis Presley. Vicenç Pagès Jordà coneix Figueres, la seua ciutat, com un poeta la seua llengua. ‘En Jordi va decidir aturar el peregrinatge al banc de pedra beix en forma d’onada de la plaça de la Font Lluminosa, que havia substituït els bancs de metall plens de foradets circulars. ‘

Sense deixar-nos enlluernar per l’onomàstica, podem llegir en els cognoms del novel·lista el seu destí literari. Pagès és el el seny, l’empordanès, el deixeble de Josep Pla a qui no aixequen la camisa. Jordà, al contrari, és el jueu, l’intel·lectual turmentat, que aspira a l’aventura iniciatica.

Com el Joan Puig i Ferreter de El Pelegrí Apassionat que volia transmetre amb una voluntat testamentària tota la seua experiència vital, Vicenç Pagès Jordà incorpora consideracions massa llargues sobre els grups de hard-rock. Tota una enciclopèdia interminable…El protagonista és un cretí sense interès. Ens hauria agradat que el novel·lista li concedís una estona de felicitat, una clariana d’intel·ligència i de lucidesa, el respectés més.

En canvi, la seua Lolita, la Halley, té massa qualitats per una sola persona, massa cultura per una minyoneta tan jove. I per afegitó és bella com la Deborah Kerr a Tu i jo. Igual que en Michel Croze, el protagonista de Les deux étendards de Lucien Rebatet, la Halley aquesta, a vint anys, ha llegit els mateixos llibres que l’autor, ha vist totes les pel·lícules que una dona de quaranta cinc anys, coneix tots els passadissos de la literatura mundial, de Joyce a Borges passant per Pablo Neruda.

Sabotejant la seua pròpia creació, Vicenç Pagès Jordà potser perilla allunyar-se del públic però, si acceptem totes les regles del joc cruel, ens espera una aventura intel·lectual i artística apassionant. Amb poques ratlles, Pagès sap animar un personatge entrevist en un taller suburbial i fer-lo interessant. ‘Ara que la tenia asseguda al davant, en Jordi va poder confirmar que aquella dona era del tipus sensual. Els llavis entreoberts pintats de vermell maduixa, aquella lassitud encomanadissa, els cabells desmanyotats com si s’acabés d’aixecar del llit. ‘ Això és vida ! Com a bon novel·lista, Pagès sap ‘vestir’ els personatges amb detalls concrets. Els dóna densitat, profunditat. ‘D’ençà que li havien detectat un enfisema pulmonar, es dedicava a "fer bondat" és a dir, que només fumava "en ocasions especials" –les dues expressions eren seves. ‘

Negant-se a caure en una nostàlgia estèril, Vicenç Pagès teixeix el poema de l’Alt Empordà de la transició.

‘ Il n’ y a que la mémoire qui soit belle. Le reste, c’est de la poussière et du vent. ‘ escriu Jean-Michel Guenassia a Le club des incorrigibles optimistes, un dels millors llibres d’aquesta ‘rentrée’ a París.

Aventuraré un pronòstic. Els jugadors de whist, malgrat uns passatges irritants, és una de les novel·les catalanes més important d’aquest decenni, una obra que sobreviurà a les tempestes, a les guerres i a les revolucions com el castell de Sant Ferran.