VEF Blog

La grandeur va al pisquiatre

http://blocs.esquerra.cat/eduard-lopez/bloc/la-grandeur-va-al-psiquiatre

Sempre m’ha admirat el desacomplexament gairebé impúdic amb el qual França es mira a si mateixa. Estem parlant, és clar, del model d’Estat-Nació més acabat del continent: la imatge idealitzada a la qual ha volgut emular històricament el jacobinisme espanyol de dretes o d’esquerres. És evident que la idea que tenien de si mateixos els francesos s’ha vist modificada profundament en els darrers decennis: la modernització agrícola dels anys cinquanta i seixanta, l’increment de la població urbana, la modernització espectacular d’unes infraestructures obsoletes, la creixent laïcització de la societat o l’impacte de les joves fornades d’immigració han esberlat els vells tòpics de la bonne vieille France. Tot plegat, a més, acompanyat per la certesa que la grandeur de l’Estat francès en el panorama internacional ha quedat, definitivament, en una pura bagatel·la.

Ara,el ministre d’Immigració i Identitat Nacional del govern de Sarkozy, l’antic socialista Éric Besson, ha iniciat un debat públic, obert a la participació del conjunt de la ciutadania fins al 31 de gener vinent, al voltant de la pregunta següent: En què consisteix ésser francès? No és a nosaltres a qui correspon respondre, òbviament. Quan toca, cadascú ha d’adreçar-se al seu psiquiatre en llibertat i amb total privacitat. En qualsevol cas, mirant-nos-ho des dels Països Catalans del sud, és inevitable demanar-se què passaria si aquí algú, des de les institucions, gosés iniciar un procés de característiques similars en relació a la catalanitat. Al Principat, no en tinc cap dubte, els progres de tota la vida se sentirien víctimes d’un provincianisme malaltís a arrencar com una crosta. I el catalanisme conservador, que ningú no es faci il·lusions, s’exclamaria que en època de crisi no s’han de destinar recursos públics a segons quines nimietats i, de passada, potser exigiria alguna dimissió i tot.

No sé com deuen veure l’assumpte els nostres compatriotes de la Catalunya Nord. Però m’ho imagino. No fa ni un parell de setmanes, vaig assistir a Perpinyà a la manifestació del 7 de novembre, coincident amb el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus. I la gent, allà, amb franquesa, no estava per a brocs. Per a ells, la identitat no és un producte de nouvelle cousine per a lluir en iniciatives més o menys glamuroses muntades des de París sinó el resultat d’una lluita quotidiana que no compta, ans al contrari, amb el beneplàcit oficial. I és que quan hom es troba al límit de la supervivència no es pot permetre el luxe de visitar el psiquiatre.

A la manifestació de Perpinyà vaig coincidir amb Joan-Daniel Bezsonoff, un escriptor nord-català al qual no coneixia personalment. És un tipus prou afable i accessible, amb sentit de l’humor i, pel poc que vaig poder observar, un xic provocador i gens amant de la correcció política. El cas és que Bezsonoff és un autor que ha reflexionat, des d’un prisma molt personal, sobre la complexitat de les identitats i el que significa sentir-se català a l’altra banda de l’Albera. I, la veritat, no em va comentar res de la campanya del govern francès. Sospito que, com molts d’altres, no se sent particularment concernit per la crida del ministre. Ni ganes.

*A la foto d’aquest post apareix un servidor amb Joan-Daniel Bezsonoff, passant fred a la manifestació de Perpinyà del proppassat 7 de novembre.

 Eduard López