Com s’ha documentat per escriure'l?
Primer he interrogat els darrers testimonis, bàsicament el meu pare i les meues ties… Fins ara no me n’havien parlat. He contactat també cosines de la meua àvia paterna, que parlen un català sensacional, un català «repicat», que diem al Rosselló.

Quina part hi ha de certa en la història dels seus avantpassats russos i quina part s’ha hagut d’inventar?
Normalment, un cuiner amaga els seus secrets i no introdueix els clients a la cuina. Però us faré una revelació: tot el que sé de cert, ho he posat al llibre. Tota la part ambientada a França és real. Per la part russa, ha estat molt més difícil. He mirat de ser versemblant a partir dels detalls que coneixia…

Pel que fa a la guerra civil russa?
Mon pare me facilità un «certificat» de la carrera militar de l’avi Mitrofan. Per mi, el llibre ha estat com una crònica arqueològica.

I, finalment, el que explica de vostè?
Diria que la part on parli de mi és més real que quan parli de l’avi que no he conegut.

I té previst continuar «furgant» les vides dels seus avantpassats russos?
De moment, no… Quan conegui millor el rus, iré a Voronej i miraré d’entrar en contacte amb genealogistes per retrobar els meus cosins. M’encantaria que es publiqués una traducció russa d’aquest llibre. Potser em llegiria un parent oblidat…

S’ha plantejat fer el mateix amb la seva branca catalana?
Sí, però és més delicat. Els tres avis catalans, els he conegut… En el meu record són gent real que he conegut i estimat.

Entre l’avi Mitrofan, plenament integrat a la vida francesa, i l’oncle-avi Leonid, que vivia a París sense renunciar als seus orígens russos, amb qui es queda?
Amb en Leonid, evidentment. Com a català, no entenc que un home no parli la seua llengua als seus fills…A més, he conegut l’oncle Leonid. Per mi, era un home real i no un fantasma simpàtic com l’avi.

Fins ara la majoria de les seves novel·les tocaven de ple el tema de la guerra. Per què? Té a veure amb el fet de ser nét de militars?
Potser…Ara, el meu avi Montalat, que va tenir una gran importància en la meua formació (és gràcies a ell que parli català) no s’estimava gaire els militars…La guerra és un tema major per a un novel·lista. De Tolstoi a Joan Sales passant per Voltaire, tothom ha parlat de la guerra.

Es pregunta al llibre referint-se a vostè: “qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català?”. Ja ha trobat la resposta?
El dia que trobi aquesta resposta, crec que deixaré d’escriure…

Fa uns any confessava que “era francès però que s’estava curant”. S’ha curat del tot? El remei ha estat una mica de xarop rus?
Com més va, menys francès me senti…Tinc poques coses en comú amb la França actual. La meua França és la dels anys 1960…La dels darrers films de Jean Gabin. A Catalunya, en canvi, sóc a casa. La gent parla com al meu poble; la vida hi és més agradable. La gent sembla més feliç i me fa goig veure els meus llibres als aparadors. A Perpinyà, llevat de la llibreria catalana, no me fan cas…

Podent escriure en francès, sempre ho ha fet en català. Per què?
Aquesta pregunta la faríeu a un barceloní o a un lleidatà? Escric en català perquè sóc català… Si els catalans no escrivim en català, qui ho farà?