VEF Blog

Entrevista al Periódico 1/03/2010

Joan-Daniel Bezsonoff: «El català és un dialecte de luxe»

1. • L’autor de ‘Les amnèsies de Déu’ explora la catalanitat de la Catalunya Nord a l’obra autobiogràfica ‘Un país de butxaca’

foto de Joan Puig

 –A Un país de butxaca parla de l’assassinat d’una llengua.
–He intentat explicar la catalanitat a la Catalunya Nord i a l’Estat francès. És necessari estudiar la trista història del català al Rosselló per mostrar el que pot passar a Catalunya si badeu.

–Però diu que fa 20 anys que el català es mor a la Catalunya Nord i encara viu.
–Va aguantant. Però a Catalunya hi ha gent que ve de fora, molts hispans, i a ells no els fa falta aprendre català per entendre’s. Hi haurà un moment en què ja no es podrà aguantar perquè no hi ha un estat darrere i a l’Estat espanyol no li interessa la supervivència del català, al contrari, vol que desaparegui i el que hem viscut allà pot passar aquí. Ho explico a través d’una història familiar que permet comprendre com està desapareixent el català al Rosselló. Aquí és més complicat perquè hi ha un sentiment nacional, etcètera. Però ja veurem què passa d’aquí 50 anys.

–¿Quina és la solució?
–Al Rosselló, nosaltres us necessitem i vosaltres no ens necessiteu. No és gens positiu per a una llengua perdre part del seu territori. El català és una llengua poc difosa i si comencem a perdre el Rosselló, l’Empordà... ¿què queda? El que s’ha de fer és intensificar les relacions personals entre les dues bandes de Catalunya i amb el País Valencià i intentar crear un espai català real amb la gent. Ja existeix un espai cultural català: hi ha revistes, diaris... però hem d’intensificar les relacions personals, amistoses, amoroses... viatjant, parlant amb la gent del país. S’han de trencar les fronteres mentals.

–Per tant, ¿amb la cultura no n’hi ha prou?
–Catalunya és un cas molt curiós i estrany: és un país sense ser-ho, sent-ho. Tenim una literatura important, hi ha diaris, tenim Tintín en català... però no tenim paquets de tabac, ni pornografia en català. I si vols documentar-te sobre la segona guerra mundial en català, per exemple, no trobes res. El català és un gegant entre les llengües petites i un nan entre les importants. Jo en dic un dialecte de luxe. Juguem a la Lliga de Campions però som un club de Segona Divisió. Jo he volgut explicar aquesta situació trista d’una manera divertida.

–Els seus avis, els padrins, li van descobrir la catalanitat.
–Em van donar les claus del cotxe, després amb el cotxe he anat on jo he volgut. Però sense les claus no el pots arrencar. La llengua és la clau.

–S’emociona quan escriu del seu avi però no tant amb el seu pare.
–L’estimava molt, aquell home. El meu oncle Jaume tenia un català extraordinari, de la Cerdanya francesa, però sempre deia que el català no és un idioma, ni una llengua, que era una merda, que no servia per res... i el meu pare, encantat, deia que escoltés el meu oncle. Va ser insuportable sentir aquestes tonteries, aquesta humiliació permanentment, durant la meva infància i adolescència. A la Catalunya Nord el més important és França, els seus referents són francesos i els han inculcat que el català és una llengua de segona. A la gent li dol que el català desaparegui però no elparla.

–Cognom rus, nascut a Perpinyà, escriptor en català... A la mili llegia el Diccionari de Pompeu Fabra. A París buscava catalans a les zones turístiques. A Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, Jean-Daniel es va convertir en Joan-Daniel.
–A la mili em vaig catalanitzar del tot. A París trobes gent que parla català. Prada és com l’aigua de Lurdes, miraculós. En surts purificat.

–Quan va publicar Una educació francesa va dir que s’estava curant de ser francès. ¿Ja s’ha curat?
–No del tot. Ara, amb aquest llibre, m’agradaria que la llengua dels avis tornés a ser la llengua dels llavis. ¡Tradueixi això a l’espanyol!