L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff se sent com una espècie en perill d'extinció. «Sóc part d'una reserva de mohicans; és així i és molt trist», assenyala. Un país de butxaca (Empúries) és un viatge escrit en primera persona per les seves vivències familiars, de com va entendre que la seva identitat era plenament catalana malgrat que havia nascut i s'havia criat a l'Estat francès. El llibre, a mig camí entre l'assaig i el dietari personal, significa un homenatge als seus avis, a la llengua que li van transmetre i que avui ell veu agonitzant, malgrat els gestos institucionals per mantenir-ne encesa la flama. Un país de butxaca, àgil, irònic i amb dosis d'humor, és una guia lingüística, social i política, una «geografia sentimental» de la Catalunya del Nord.
«El llibre és més que un relat personal: vull ajudar a la comprensió del país. És un manual d'ús de la Catalunya Nord, on el lector podrà trobar resposta a totes les preguntes.» Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) s'autodefineix com «un català del Rosselló amb cognom rus». Tot i que ja té a punt el retorn a la ficció amb una novel·la colonial que titularà La malenconia dels oficials, l'autor es mostra gratament sorprès per la bona acollida dels darrers llibres, més personals. En el primer parlava dels seus avantpassats russos i, en el segon, de la seva infantesa francesa. En Un país de butxaca, Bezsonoff fa una declaració de principis diàfana, en què remarca la seva identitat catalana –«som una minoria com a moviment cultural, però passa com aquí, que hi ha molts catalans que ho són d'esma, per rutina»–, i constata el panorama social i lingüístic que veu al nord dels Pirineus: «El català es pot perdre. No crec que hi hagi catalans superiors ni inferiors, però el que està passant allà dalt és que estem veient l'agonia d'una llengua, el català natural de pares a fills està condemnat a mort. Jo he conegut un món quasi bé monolingüe català i ara és quasi monolingüe francès i volia explicar com ha passat això, mostrant la història de la meva gent, explicant el drama d'una manera elegíaca i divertida.» La crònica parteix de quan era infant, de l'ambient al petit municipi de Nils, en una atmosfera de poble que ell considerava molt més catalana que les «barriades de la postguerra» que havia vist a Girona en els anys 80. «He volgut fer un homenatge als meus avis; que la llengua dels avis es convertís en la llengua dels llavis, aquest és l'objectiu», diu. Al text reflexiona sobre la ineludible «unificació» de què és víctima qualsevol llengua, sobretot pels efectes de la televisió, i ara també d'internet. «Teníem un català molt bonic, arcaic, afrancesat, occitanitzat, però el que coneixen els joves d'allà actualment és un català de laboratori, fabrià, i amb accent francès... No sabem el nom dels arbres, dels peixos, dels ocells, és com una llengua estrangera ben coneguda», reflexiona. Bezsonoff afirma que no escriu per a especialistes sinó per ser entès tant al Rosselló com al Principat, tot i que conservant «l'autenticitat del llenguatge». «A Barcelona sona exòtic i allà alguns em diuen que el meu català espanyolitza», explica.
Països Catalans?
Un país de butxaca condueix el lector pels referents de Bezsonoff en la literatura catalana, però també per esdeveniments que han estat importants en el seu recorregut, com per exemple la Universitat Catalana d'Estiu. «És un Titanic que s'aguanta, una eina de recatalanització extraordinària, un ambient festiu i cultural que fa que durant quinze dies existeixin els Països Catalans», raona. Un terme, Països Catalans, que rebutja. «Nosaltres som una part de Catalunya, històricament ha estat així; però hi ha una visió de Catalunya en els núvols, és una cosa mítica, com els Reis Mags, que hi hem cregut però ara ja no, perquè sabem que no existeix.»
Amor per la llengua
Malgrat la situació negativa, Bezsonoff detecta una revifalla pel que fa als esforços institucionals per mantenir la llengua. «Intueixo un remordiment perquè veuen la mort de la llengua i això els molesta. Els polítics senten la responsabilitat històrica, hi ha una presa de consciència i fan coses per salvar el català.» En aquest sentit, no obstant això, la població ha llençat la tovallola. «Encara que sembli paradoxal, la gent d'allà s'estima la llengua i no voldrien que desaparegués, encara que tampoc fan cap esforç perquè es mantingui, perquè parlar-la és un esforç. Per exemple, ma mare no vol que el català desaparegui, però no el parla mai; li faria pena que es perdés, i es lamenta que ningú no el parla, però ho diu en francès!». Així, Bezsonoff opina que actualment la responsabilitat és del poble: «Els catalans som els botxins del català.»
Pel que fa als mitjans de comunicació, l'actual oferta en català és escassa. L'autor subratlla la importància de les retransmissions del Barça i les prediccions del temps de TV3, mentre que destaca la contribució d'El Punt pel que fa «a la recatalanització dels comtats».