VEF Blog

Veles e vents

http://www.illencs.com/10_veles_i_vents/archive/1321_una_educaci_francesa_joan-daniel_bezsonoff.html

Una ressenya de Pere Gomila

No sé si deu ser cosa de l'edat, però a mesura que faig anys m'interessa més la literatura memorialística. La bona literatura s'entén, no el simple inventari de records i vivències biogràfiques que ens aclaparen amb dades sense interès.
Per a mi és tot un goig trobar-me amb un llibre de memòries que posseeix la capacitat de descriure una època i una societat, de recrear tot un món, i que ho fa amb bona qualitat literària, amb un ús intel·ligent dels recursos de l’idioma.

Una educació francesa gaudeix d’aquestes característiques. Literatura que ens dibuixa el perfil d’una època, sovint amb ironia, sovint amb una certa amargor, que ens parla de mons perduts, dels espais de la infantesa, d’oblits i de desfetes. Ho fa amb una prosa fresca, àgil, acolorida. I compta amb l’interès afegit de parlar-nos d’una part del nostre territori que, a causa de les fronteres que el seccionen, ens és, en general, bastant desconeguda: la Catalunya Nord.

S’ha de dir que l’obra no és un llibre de memòries a l’ús. Es tracta d’un recull d’articles publicats mensualment a L’Avenç pel seu autor, Joan-Daniel Bezsonof, que s’estructuren, tanmateix, com els diferents capítols d’un volum unitari, sorgits amb intensitat d’una memòria prodigiosa que reviu els paisatges de la infantesa: “Gràcies a la professió del meu pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amargar als soterranis dels afores de París, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l’embalsament d’una llengua a les costes de Provença.”

Bezsonoff ens parla a vegades en un to amable dels records més dolços de la infantesa: “Les pedres del Cours Saleya encara recordaven els mercat de les flors. Cada matí, el miracle es renovava. Totes les flors del país de Grassa, de Vença, dels pujols de la Provença marítima arribaven a les parades de les morenes més boniques de França”. Ben sovint, però, no amaga un to càustic: “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. O bé “Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França.... La França del s. XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fa faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua...”

Quan, tanmateix, es fa més amarg el to és quan parla de la situació de pèrdua de la llengua catalana i també de l’occità. Al cap i a la fi aquest és l’esfondrament d’una identitat, el veritable ensorrament de tot un món que perd les seves arrels. “La llengua d’oc s’amaga en algunes masies decrèpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albarcoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral”.

En el cas del català, la llengua pròpia de Bezsonoff, hi podem trobar similituds inquietants amb l’actualitat d’altres territoris i la demostració de com la desaparició d’una llengua pot succeir la llarg d’un poc més d’una generació. “Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l’amor, de la mort, de la política, dels jocs, des les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l’autobús, amb els desconeguts".

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L’Indépendent cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua