Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Les bienveillantes
Ressenyada publicada a l'Avenç del novembre de 2007
La vivacitat de l’escriptura
Durant molts anys, vaig creure que la literatura francesa s’havia mort en un carreró del Barri Llatí entre l’església Saint-Germain-des-Prés i la plaça Maubert. L’any passat, un amic meu em va deixar Les bienveillantes de Jonathan Littell. El títol és una al·lusió a les Erínies o Eumènides, que els grecs anomenaven supersticiosament «benignes» per eufemisme i per evitar de pronunciar llur veritable nom. Les Erínies perseguien els criminals per satisfer llurset de venjança i fer-los patir en vida el pes de la culpa fins que perdien la raó.
Vaig devorar aquesta novel·la amb un entusiasme adolescent. Vaig retrobar les mateixes sensacions de trenta anys enrere quan llegia els llibres d’Alexandre Dumas, Jules Verne o Pierre Benoit.
Ara, aquesta no és precisament una obra per a la mainada. Es tracta de les memòries apòcrifes de Maximilien Aue, nascut el 10 d’octubre del 1913 –el mateix dia que Claude Simon, el gran novel·lista català d’expressió francesa que ningú no ha considerat maipart integrant de la cultura catalana, això sigui dit de passada.
El títol i el ritme dels capítols reprodueixen els diversos moviments d’una suite de Bach. Cada títol anuncia la tonalitat del passatge. «Tocata», «Alemanyes », «Tocata», «Corranda», «Sarabanda », «Minuet amb rondons», «Aire» i «Giga». Alemanya és el país de la música, repetia la propaganda nazi.L’Obersturmbannführer Maximilien Aue, fill d’un pare alemany i d’una mare alsaciana, reconvertit en industrial tranquil al nord de França, explica la seva participació en la Segona Guerra Mundial.Jo havia llegit en francès l’extraordinari
Le soldat oublié de Guy Sajer (n’existeix una traducció castellana), Le rêveur casqué –memòries de Christian de la Mazière, antic oficial de la divisió Carlemany– i les novel·les de Saint-Loup sobre la Légion des VolontairesFrançais i els Waffen SS francesos.
El llibre de Littell és tota una altra cosa. És un totxo de 903 pàgines en la versió original, un meteorit, farcit de referències, de noms, de sigles. El narrador, amb la fredor d’un tècnic sense remordiments, ens revela les seves «aventures» en els Einsatzgruppen, «grups d’acció» que es lliuren a matances sistemàtiques dels jueus que viuen a la regió de Kíev. Una veritable «Shoah per bales» segons l’expressió de mossèn Patrick Desbois, un capellà catòlicque està inventariant els llocs on els nazis van assassinar jueus a Ucraïna entre el 1941 i el 1944. Aquest reguitzell de matances horroritza el lector abans de cansar-lo. En canvi la narració arriba a uns cims quan Littell descriu l’estada d’en Maximilien Aue al Caucas. S’està a Piatigorsk, una estació termal que tots els russos coneixen. En aquesta ciutat té lloc l’acció d’Un heroi del nostre temps, obra mestra de Mihail Lermontov. Tota la ciutat estàimpregnada del record de Lermontov que, a més de situar-hi la seua novel·la, va morir-hi en un duel a l’edat de vint-i-sis anys. No llegim Littell sinó que acompanyem en Maximilien pels carrers de Piatigorsk enmig dels camions de la Wehrmach, i dels carros de caucasians
que esperen dies millors. L’Aue simpatitza amb el tinent Voss que parla otes les llengües, entre elles el basc i segurament el català en la seva variant algueresa. Aquest oficial molt brillant és el deixeble dels grans lingüistes alemanys, mentre que la seva col·lega Fräulein
Doktor Weselohsert representa l’estupidesa criminal de les teories racials dels nazis. Han encarregat una missió capital als dos catedràtics. Han de determinar si una microtribu del Caucas és d’origen jueu o no. Els nazis esperen la seva resposta per eliminar la tribu o estalviar-la. Després de la mort absurda del doctor Voss, l’interès de la novel·la minva. El novel·lista trasllada el seu personatge a Stalingrad, pocs dies abans de la caiguda, i el salva
in extremis com en les pitjors novel·les de capa i espasa. De retorn a Berlín,intima amb Albert Speer, ministre d’Armament i arquitecte preferit del Führer. Flirteja amb l’Hélène, la vídua d’un oficial, sense fer l’amor amb ella, perquè en Maximilien ha jurat que no aniria al llit amb cap altra dona que l’Una, la seva germana… M’oblidava d’assenyalar que, de vacances a la Costa Blava, el nostre amic assassina la seva mare i Aristide Moreau, el seu padrastre. Ningú no és perfecte, oi? Homosexual, culte, poliglot, parricida, amic de
tots els escriptors parisencs i dels cabdills de les SS, l’Obersturmbannführer Aue sembla a vegades de cartó pedra. Com escriu Étienne de Montey en Le Figaro del 24 d’agost del 2006 «Aue és un SS curiós que s’estima més citar Tertul·lià que Rosenberg. Als pobles de Rússia, parla grec a les seves víctimes i, de pas per París, se’n va al Louvre per contemplar un Philippe de Champaigne. És un monstre seductor».Malgrat la guerra, els bombardejos quotidians i la derrota imminent, dos policies tossuts –el Kriminalkomissar Weser i Clemens– el persegueixen fins al més recòndit castell de la PrússiaOriental. Palesen la mateixa obstinació que el tinent Colombo o el major Grau de la pel·lícula
La nit dels generals, policia interpretat per Omar Sharif.Littell s’inspira en les sèries de la seva joventut amb el sinistre doctor Mandelbrod
i el seu misteriós soci anglès Herr Leland, que recorda Mother, l’amo de John Steed a Los vengadores. Mig impotent, envoltat per tres magnífiques dones rosses i enigmàtiques –que porten un fuet i botes negres altíssimes com la Wanda de La Venus amb pell de Sacher-Masoch–, el doctor Mandelbrod,mefític com Hitler, oferirà els seus serveis als soviètics després de la caiguda del Reich. Aquestes mosses tan atractives pertanyen menys a la història del Tercer Reich que a la del cine eròtic, amb obres mestres com Helga,la lloba de Stilberg i Erika o els últims dies dels SS. Amb Littell tota la llenyafa foc. Imita els clàssics grecs, Vassili Grossman, Joachim Fest, Georges Bataille, el marquès de Sade i les pel·lícules de Tinto Brass. Entenguem-nos! Les nostres reserves són mínimes. Aquests punts de detall interessaran deu lectors. Els altres hauran d’aplaudir el rigor, la
riquesa i la finor de Littell, la força d’escenes inoblidables. Participem en converses amb cabdills de les SS com Adolf Eichmann, Reinhard Tristan, Eugen Heydrich o Léon Degrelle, i
intel·lectuals francesos com Robert Brasillach, Lucien Rebatet i Pierre-Antoine Cousteau, el germà col·laboracionista del famós comandant Cousteau. Visitem la Polònia ocupada, Ucraïna, el París dels homosexuals col·laboracionistes, Berlín sota els bombardejos
aliats amb una sensació de versemblança total.
Littell no és un gandul. Descriu l’Europa nazi amb la precisió d’una guia telefònica i el lirisme de Tolstoi, en una llengua clàssica i senzilla alhora. Aquesta novel·la, redactada en francès per un nord-americà que viu a Barcelona, m’ha reconciliat amb la literatura
francesa actual. Per fi, tants anys després de la publicació de Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom, he llegit una novel·la francesa recent i ambiciosa amb personatges interessants, una història sòlida admirablement documentada, una alacritas scribendi palpablea cada pàgina i no una miserable experiència de laboratori realitzada per professors
sense talent.
Commentaires
Llegeix el llibre i després en parles. I sobre Txetxènia, Littell hi ha estat col·laborant fa temps i va esciure Txetxènia Any III
No he llegit el llibre, però es diu que ell ha escrit pel nazisme, tema molt novel.lat, en canvi havent estat a Txexènia no ha parlat del tema.