VEF Blog

Literatura Autoretrat de Joan-Daniel Bezsonoff amb país al fons

Una França que ja no existeix

Una educació francesa (L’Avenç, 2009) poetitza en una successió de textos curts el creixement del seu autor. El pròleg del llibre marca el to i anticipa el retrat nostàlgic d’una societat desapareguda on ‘ les vaques menjaven herba ‘Els caps d’estació anunciaven els trens amb l’accent de llur país. La mainada creia en l’existència del Pare Noël..

Text Ignasi Franch

L’ESCRIPTOR DE PERPINYÀ FACTURA UN ESBÓS D’AUTOBIOGRAFIA, PER CAPÍTOLS, BELL I EMOTIVAMENT COLPIDOR

El perpinyanenc Joan-Daniel Bezsonoff es considera un home amb memòria i llegint Una educació francesa, el lector no pot evitar donar-li la raó. Perquè aquest seguit de mirades al passat de la vida pròpia desprèn un detallisme insòlit. I meritori perquè l’autor anuncia ‘ tot el que explico és real, excepte un text on parlo de l’obtenció del meu carnet de conduir. Nascut com un encàrrec de l’editor de la revista L’Avenç, el llibre transcendeix aquesta condició per assolir poder evocatiu, capacitat d’emocionar i regust literari. Estructurat com una successió d’episodis breus, referencials (‘Briançon’) o conceptuals (‘L’escoltisme’) és una biografia per entregues, novel·lada. I es que, com afirma arran del record d’un treball escolar, ‘vaig admetre que mai no seria un historiador sinó un contaire d’històries. ‘

Bezsonoff combina la nostàlgia vers el passat amb un cert rebuig del present. L’autor va viure una infantesa itinerant en set localitats franceses diferents. D’aquell país, en projecta un record quasi màgic, i conjura un món que ja no existeix. També deixa petja la condició d’outsider d’un rossellonès.

‘ Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m’acusen d’espanyolejar un bri. Parli la llengua que parli, sempre seré estranger, l‘home que sobra’ escriu.

MEMÒRIA I CRÍTICA

A més d’elogiar explíctiment i implícita la França del passat, Bezsonoff

també critica l’actual

‘ Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polític incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutatadans vulguin parlar una altra llengua…’