VEF Blog

En un assaig recent, la professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve, destacava la proliferació de la prosa de no ficció en una emergent “literatura del jo”. Una educació francesa podria emmarcar-se en aquesta tendència en la qual l’experiència personal esdevè matèria primera literària, i on l’autor ja no es camufla rere una determinada trama o context. La realitat, revestida d’un alè poètic, esdevè alfa i omega. I si obres anteriors de l’escriptor de Nils mantenien un gran interès per centrar-se en escenaris poc habituals als catalans del sud (la guerra d’Algèria, la d’Indoxina o les mundials), Una educació francesa ens permet viure altres vides pròximes, a menys d’un centenar de quilòmetres d’unes existències properes en la geografia, allunyades en els referents.

No cal guanyar concursos televisius per endevinar que el títol d’aquesta no-novel·la és un homenatge a l’educació sentimental de Flaubert. Com passa en l’obra del perfeccionista escripor francès, ens trobem amb una evocació elegíaca a la França on, com explica l’autor «els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia somiar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs. Les vaques menjaven herba…»  Tanmateix, i com succeeix a l’Éducation Sentimentale, la decepció esdevè la conclusió final. Al cap i a la fi, França ha tingut sempre un gran poder de seducció, també al sud de la frontera política, alhora que ha fet tot el possible (i ho ha fet molt bé) per reduir les identitats no francòfones com la catalana a la condició de patois.

Difícilment trobarem un autor tan idoni com Bezsonoff per descriure aquesta ambivalència entre nostàlgia i decepció. El gruix del llibre l’ocupa una acurada descripció d’un sistema educatiu francès envejable, amb una gran capacitat de construir ciutadans cultes, on els alumnes estaven avesats a preparar dissertacions sobre les més variades temàtiques i el llenguatge era acurat i reverenciat. En els temps actuals, “post 68”, on els sarkozysme i el neoliberalisme actua d’enterramorts de la nació i dels “citoyens”, la realitat educativa ha quedat entre les murs, tal com ens acaba de recordar Laurent Cantet en una celebrada pel·lícula. Bezsonoff sap de què parla. En l’actualitat exerceix com a professor a un Lycée de Perpinyà, on fa classes de català “com a llengua estrangera!!!”.

Els cognoms no enganyen. Encara que soni a tòpic, el llibre està escrit amb la malenconia russa dels Bezsonoff i l’escepticisme i la ironia catalana dels Montalat. Una combinació genètica que l’ha convertit en un dels escriptors més interessants del panorama literari, i un dels més plaents de llegir.