Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Entrevista a Presència amb Xavier Cortadellas 3/05/2009
La revista (tema de portada en pdf) arriba cada cap de setmana amb aquestes publicacions: Diari d'Andorra, El Punt, Diari de Balears, El 3 de Vuit, Segre, El 9 Nou i Diari de Sant Cugat.
Escriptor, periodista i professor, Una educació francesa és la seva vuitena novel·la. Si bé, canviada i augmentada, la base d’aquest llibre ha estat el relat mensual que va anar publicant mensualment a L’Avenç durant l’any 2008.
Les novel·les de rerefons històric que escriu Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) han anat obtenint cada cop més reconeixement entre els lectors i els crítics. Va publicar les quatre primeres a El trabucaire de Perpinyà. La presonera d’Alger (2002) va ser la primera que va editar a l’editorial Empúries. L’any 2003, va guanyar el premi Casero amb La guerra dels cornuts. Han seguit Les amnèsies de Déu (2005), Premi Crexells, Premi Salambó i premi Maria-Àngels Anglada, Els taxistes del tsar (2007) i, ara, Una educació francesa. Col·labora habitualment a El Temps i a El Periódico.
Quan era petit, Joan-Daniel Bezsonoff va viure i va estudiar a moltes ciutats de França. Fa temps que diu que se n’està curant. Però no de l’educació que va rebre, sinó de ser francès perquè, si un és de la seva infantesa com un país, tal com ve a escriure Antoine de Saint-Exupéry en una de les cites amb què comença Una educació francesa, el pais de la infantesa de Bezsonoff té moltes ciutats i molta gent, però està mancat d’uns punts de referència on poder pivotar, d’uns trets d’identitat que, de petit, Bezsonoff trobava només els dies d’estiu que passava a Nils, al Rosselló, amb el seu padrins i sentint parlar en la nostra llengua. Hem anat fins a la Llibreria Catalana de Perpinyà a entrevistar-lo. Ens tractem de tu i així és com ho escric, em semblaria estrany veure-ho d’una altra manera.
-"Ja estàs gravant? Diré moltes bestieses i no tinc cap advocat a la vora!"
-Jo en sóc, d’advocat, però ara faig de periodista.
-"Justament."
-Tu, a més d’escriptor, ets professor.
-"Però aquests dies faig vacances. Vosaltres teniu la Setmana Santa; nosaltres, quinze dies de festa. No és pas la Catalunya del Sud això; sem un país de descreguts."
-No pas tothom. A Una educació francesa, escrius que has passat d’una indiferència total a un agnosticisme discret.
-"És a dir que la meua evolució religiosa és molt sorprenent. Com diu mon oncle, tot és qüestió de context. La primera cosa que cal veure és que l’iglesi francesa i l’espanyola no són pas les mateixes. Són tan diferents que semblen d’una altra religió. Els catòlics allí potser són molt arcaics; els capellans francesos, en canvi, són molt progressistes. Ara, jo conec pocs llocs tan avorrits com l’iglesi. M’hi he avorrit molt, a l’iglesi, tota la meva infantesa... Però hi ha dos fets que em van mostrar que les coses són més complexes del que pensava. Quan el padrí va morir...."
-Joan Montalat, el teu avi.
-"Sí, padrí és avi; padrí de bateig és el que vosaltres en digueu padrí. No és pas tan diferent! A Andorra, a Mallorca o a l’Empordà, hi ha gent que també ho diu així. Els seus pares eren de Sant Llorenç de la Muga, ell ja va néixer a Nils. Dos o tres dies abans de morir, vam cridar un capellà. Era tan humà, tenia una presència tan forta que vaig veure que li feia bé, vaig veure que el padrí el remuntava, tal com diguem aquí. A més, un enterrament religiós és com un coixí per a la pena. La pompa de l’esglesi te permet aguantar el xoc. Després, i això és més frívol, una vegada vaig conèixer una romanesa...una bellesa excepcional."
-Com es deia?
-"Nicoleta, totes les romaneses d’aquell temps es diuen Nicoleta en homenatge a Nicolae Ceaucescu, el Conducator. Em va demanar que l’acompanyés a la seva cambra. ‘Home, evidentment, a bodes em convides!’ Hi vaig anar i tenia la cambra plena d’objectes religiosos: l’Evangeli en romanès, en francès, el Crist, altres llibres... La vaig considerar com una santa i, després, com una germana."
-No devieu fer res.
-"Tot el meu desig es va esvanir. Hauria estat una profanació. Em vaig adonar que era molt més catòlic del que pensava."
-Doncs, si era romanesa, segurament devia ser ortodoxa.
"Sí, sí. Però hi ha poques diferencis. Amb els protestants la reconcilació és més difícil."
-I amb l’església de Perpinyà? No han pas defensat el català com els de l’altra banda.
-"Jo ho matisaria. Hi va haver Monsenyor Carselade Dupont que va fer una feinassa tot i que era gascó."
-Ara, quasi em parles del temps de Verdaguer!
-"No tant, els meus avis el van conèixer, va morir poc abans de la vostra guerra."
-La nostra guerra!
-"Bé, els catalans d’aquí, quan parlen de la guerra, volen dir la II Guerra Mundial. Però això ens demostra que la realitat és sempre més complexa. L’esglesi de la Catalunya Nord no va ser més anticatalana que la resta de la societat. Els meus avis resaven el Pare Nostre en català. M’hauria agradat gravar-los, un català arcaic."
-A La revolta dels geperuts n’escrius el començament.
-"Quan el meu padrí va veure que m’interessava això del català, va expressar la seua opinió amb una frase religiosa. ‘Me fa por que l’avemari te fagi descuidar el Pare nostre’. Ell deia ‘fagi’, en canvi, la padrina, que era de Cànoes, ‘faci’, tenia un català més normatiu."
-I te’l va fer perdre? Has estat vivint a moltes ciutats de França.
-"Cosa que està bé per a un escriptor, però no tant per a una persona. Ho expliqui a Una educació francesa. En Vicenç Pagès, que és amic meu, no s’acaba de creure que hagi estat vivint a tant de llocs. És per això que, primer, havia posat com a subtítol Les setanta-set vides d’en Bezsonoff. Al final, s’ha quedat com Les set vides d’en Bezsonoff, igual que un gat rus. Però hi ha molt poc inventat."
-Doncs a De reditu, un dels capítols del llibre, escrius que vas tornar a Massy amb el teu amic Centini, però en el teu bloc escrius que vas amb ell a Tornon.
-"Hi vam anar també. Centini és amic meu. Sempre me’n torni a Tornon, a la frontera nord d’Occitània. Aquesta plana que dius del meu bloc és l’epíleg de Les dones de paper. Són variacions sobre el mateix tema."
-No l’he llegit.
-"Perquè el vaig publicar en El Trabucaire de Perpinyà com els altres tres primers meus llibres. El país és petit, però sembla que has d’editar a Barcelona per existir. Si algú em volgués trobar, em localitzaria fàcilment. Que es passi l’estiu a Tornon, que vagi al Nautic i abans de quinze dies em trobarà."
-Així Centini existeix?
-"Sí, home! A Una educació francesa, també vaig a Briançon amb ell. És mig de Niça, mig del Piamont. Em vaig inspirar en ell per fer el Frederic Fabre de Les rambles de Saigon. "
-Que tampoc no he llegit.
-"Perquè també el vaig publicar a El Trabucaire. És el meu primer llibre, No sé si cal que el llegeixis, però millor que el compris."
-He llegit La guerra dels cornuts, Les amnèsies de Déu, Els taxistes del tsar, que potser és més senzill.
-"Més senzill? T’agrada una literatura més elitista, més difícil?-No m’enredaràs! A vegades, hi ha alguns personatges una mica prims. No tots, però.
-"És possible que sigui un defecte, però també una voluntat perquè a la vida som egoistes: si jo no pensi en mi, qui hi pensarà? A la vida, hi ha personatges que compten i, després, hi ha els altres, que són figurants. No tots han de ser iguals, potser tu ets una mica balzacià."
-Balzac no t’agrada?
-"Molt m’agrada. És que és un geni. El trobi pesat quan es posa a escriure per motius econòmics perquè no cal oblidar que Balzac va tenir sempre molt deutes. Sempre tenia gent a la porta que li reclamava diners. Havia de pixar tinta, francament. Això és claríssim a les 50 planes de Les il·lusions perdudes en què descriu la impremta. Són perfectament prescindibles. Passa el mateix amb la descripció de la pensió Vauquer a Le père Goriot. Però, quan s’hi posa, és el millor."
-Tota manera, escrius que la França de la teva infantesa s’ha acabat.
-"Exactament. França avui és un país inculte, hi ha professors que fan faltes d’ortografia. Quan veus el nivell dels diaris d’aquí, L’Indépendant, per exemple, és lamentable, a més d’anticatalà. Si com a mínim estigués ben fet!"
-La gent el compra.
-"A la gent li agraden els cagalls de monina! Li agrada no cansar-se."
-Doncs, l’altre costat dels Pirineus, els professors també fan faltes.
-"Ens estem acostant a vosaltres!"
-Potser fins i tot tornareu a parlar en català.
-"Abans era molt pessimista, avui sóc moderadament pessimista. Et podria mentir, però la realitat és que la meua norma és: si veig algú que sembla molt de pagès, enmig d’un camp, li parlaré en català. Si no, en francès. Si al cap de dos o tres minuts, veig que té un accent català molt marcat, li engegaré una frase en català. Després, una altra. Potser acabarem passant-nos al català. És així com funciona."
-I funciona?
-"Sem milers i milers els que parlem català, podríem emplenar autobusos i autobusos, però estem envaïts i sem minoritaris. Perpinyà i Font-romeu són els llocs més afrancesats. Després, Prada. Però jo parli català cada dia, tampoc no sóc un extraterrestre."
- A La guerra dels cornuts, hi ha una mirada molt catalana sobre la I Guerra Mundial, però diferent de la que tindríem nosaltres, una mirada des de la Catalunya Boreal, com dius tu.
-"Jo pensi que és el nostre gran interès."
-Dels escriptors de la Catalunya Nord? No només això!
-"Entre altres, és clar. El que em té preocupat actualment és que faig literatura cada cop més autobiogràfica, encara que, també és veritat que en part és el que he fet sempre. Leccia, per exemple, un dels personatges de Les amnèsies de Déu, parteix d’un metge que he conegut. Ara, estic escrivint una novel·la que és la continuació de La presonera d’Alger."
-On el coronel Valls s’enamora d’una noia algeriana, partidària de la independència.
-"Però en aquesta novel·la Vaills és al Marroc. És una història d’espionatge. De moment, es diu La malencolia dels oficials. També estic escrivint un altre llibre sobre els meus viatges infantils, en certa manera és la continuació d’Una educació francesa. Explico els viatges vistos des de la perspectiva d’un infant."
-La malencolia dels oficials també deu ser en part un retorn a la infantesa.
-"És clar, hi ha tot el meu món dels anys seixanta: els cotxes, el cinema... D’un poc més, jo podia haver nascut a l’Algèria francesa, però ma mare va voler anar a Perpinyà perquè els hospitals eren massa dolents i volia que naixés en un lloc millor, com si diguéssim."
-Sí, com si diguéssim. La seva germana...
-"Es diu Cécile, és més petita, va néixer a Briançon. Surt en algunes fotos d’Una educació francesa . En una de les fotos som en el torrent Clarèia; en francès, la Clarée. Em va costar trobar el nom occità. Pensi que és una qüestíó de cortesia per al lector, per què a qui cony li importa de posar el nom en occità?"
-Quan parles d’Irlanda, escrius que només als catalans i als bascos ens interessen saber els noms dels llocs en gaèlic.
-"I és així. Me documenti molt, però també tinc molta memori. Sóc molt extrovertit, potser això fa que acabi vivint més coses."
-I encara hi ha el que aprens dels llibres perquè és evident que llegeixes molt. Pel títiol, na educació francesa, per exemple, fa pensar en L’Educació sentimental de Flaubert.
-"Però en sóc lluny. Per mi és la millor novel·la de Flaubert. Ara, jo no faig una educació sentimental, sinó més aviat intel·lectual. Parli molt poc de les dones que m’han agradat. M’interessava tornar a la infantesa, potser és que sóc a les portes de la mort."
-Ets jove.
-"Mengi massa, hauria de vigilar més. La meua vida és un desastre: és un Hiroshima sentimental i un Nagasaki professional. Què em queda? La literatura. És molt agradable jugar amb el llenguatge, donar vida als mots dels avis, mots que ells deien i que no ha fet servir ningú. No deien menyspreu, sinó malpreu. No deien flam, sinó pa d’ou. No deien pernil..."
-Que ve del castellà.
-"Ah sí? Deien gambajó. M’expressi molt millor en francès, però el català em va bé per la literatura que vull fer. Vull anar al cor de la llengua, vull anar al gra, eliminar el greix. Vull tenir un estil prim, eliminar els adjectius inútils. Vull tenir una llengua mineral, de marbre, on no sobri res. Nabokov, per exemple, és millor en anglès que en rus. Sempre ens hem de comparar amb els millors."
-Doncs no mengis tant. Recorda com se’n van sortir els japonesos.
-"Sí, ja ho recordi. Fa dos o tres anys, que estic pensant constantment en la infantesa. Fa uns dies, era a Girona. Anava a la Llibreria 22, em vaig equivocar, vaig passar sota unes arcades modernes dels anys setanta i em vaig emocionar perquè em va recordar Massy."
-Sí que és lleig Girona.
-"M’agrada molt!"
-Escrius que molts francesos pensen que Massy és el lloc més lleig de França.
-"Té el seu encant. Proust retroba la infantesa menjant una magdalena, deu ser que la meua magdalena és de formigó. A Girona me senti com a casa. És la ciutat que m’agrada més de Catalunya, juntament amb Vilanova i la Geltrú."
-I Perpinyà?
-"Joan-Lluís Lluís diu que és una Girona mancada. Hi estic d’acord. El Rosselló, la Catalunya Nord, en general, deu ser dels llocs més bonics del nostre país. Ara, Perpinyà, tal com diu el meu personatge de Les amnèsies de Déu, és ‘a terrible mistake’, un error."
-Parles sempre de Valença.
-"M’agrada molt, és el començament de casa nostra, una ciutat francesa que anuncia el sud. ‘Valença on lo miegjorn comença’. En parli sovint del Llenguadoc o de la Provença. Hi he estat vivint. A Fabrezà, a mitja hora de Narbona, uns meus amics parlen encara avui una barreja d’occità, de català i de francès. L’occità és com un català esguerrat que deia el meu padrí. Pensí en La il·lusió occitana d’August Rafanell. És un llibre fascinant, extraordinari, però al mateix temps una mica inquietant perquè, al final, no saps què som: si el català és un dialecte occità, si l’occità és català... I aquí encara és una mica més inquietant perquè el Rosselló és una zona de transició, un poc més hi hauríem pogut ser occitans."
-És el problema de la identitat. De fet, és el tema d’Els taxistes del tsar.
-"Les persones no tenim una identitat, en tenim moltes com diu Amin Maalouf. Tu i jo som mediterranis i això ens fa diferents de la gent d’Olot o de Vic. Després, hi ha la comarca, la religió, encara que no siguem practicants, l’edat, el sexe, les pel·lícules que vam veure, les cançons que vam sentir. Luis Mariano, que m’agrada molt. Amb en Vicent Brotons, que és valencià i amic meu, compartim fins i tot això de Luis Mariano."
-De fet, una teva identitat és també francesa. Més, fins i tot, que en molta altra gent de la Catalunya Nord.
-"Perquè diferentment d’ells jo he viscut a França. El meu pare era metge militar, canviava de destí molt sovint. Brenda, Briançon, Breisach-am-Rhein, Massy... Vaig viure a molts de llocs, vaig anar a moltes escoles. Per a una criatura és angoixant. Quan començava a acostumar-me a la meua nova ciutat, em tocava canviar. Per això, tinc un vincle particular amb Massy: és on vaig viure més temps, durant quatre anys. Només als estius, quan tornava a Nils, em sentia a casa. La gent necessitem arrels com els arbres."
-Hi ha les teves arrels russes.
-"Sóc català, però tinc uns lligams particulars amb Rússia. ‘Le russe’, em diuen moltes vegades. Em dic Bezsonoff, durant anys ha estat com una creu, però fa anys també que m’he reconciliat amb això. Ara, dic que els russos són els meus cosins. Estudio rus, és apassionant, tota una cultura. Nosaltres diguem ‘veritat’. Ells diuen pravda quan es refereixen a la veritat relativa i istina, a la veritat de Déu. Avui, puc llegir Tintin en rus i Txèkhov, que és extraordinari. Però encara no puc llegir Puixkin."
-I el teu pare?
És l’anticatalà primari. Quan mon padrí em parlava en català, deia: ‘Parlez-lui français ou vous n’en ferez qu’un con de paysan’ , un coi de pagès. Els meus pares es van separar quan jo tenia pocs anys. Val a dir que jo era un noi molt entremaliat.
-Li quedava Nils.
-"Un mes cada estiu. Els padrins em parlaven en català. La catalanitat m’ha permès ser d’un lloc. El català era la llengua de la gent que m’estimava: els meus avis, els meus veïns de Nils. Era la llengua del paradís terrenal, com l’aigua de la banyera perquè la padrina em banyava en una banyera. Per mi el català és això, una regressió infantil, com l’olor d’espígol, com els llençols de la infantesa. Durant molt de temps, m’ha costat entendre que es pot parlar en català i ser un fill de puta. Pensava que si parlaves català és que eres una bona persona. Necessàriament. La llengua en què em parlaven alguns fill del puta era el francès. Ara, ja vaig veient que no és així. Es pot parlar en català i ser un fill de puta. Deu ser que cada cop sóc més català i menys francès."
-Això s’està curant?
-"Sí, m’estic curant."
DELS PRONUNCIAMIENTOS A TINTIN
L’exèrcit espanyol no és com el francès, el francès és l’exèrcit d’un país democràtic. "A Algèria", em diu Bezsonoff, "uns militars van provar d’intervenir contra el govern el 1961. Van fracassar. Quan De Gaulle, va sortir a la televisió no va dir que hi havia hagut ‘un coup d’Etat’: va dir ‘un pronunciamiento’. Si hagués estat una cosa seriosa, hauria dit ‘un putch’, en alemany. Mentre que un pronunciamiento, és una cosa d’opereta, de Luis Mariano". "Els espanyols no són seriosos?" li dic. "De Gaulle deia que el Brasil era pas un país seríos. Més que en Espanya, em fa l’efecte que pensava en Sud-Amèrica, en Tintin, en L’orella escapçada. No sé si ho recordes?" "Naturalment. Jo també he llegit Tintin. A tu t’agrada molt". "Un bon novel·lista, avui, ha hagut de llegir Tintin. És la porta de la imaginació. De Gaulle…" "També l’havia llegit?"." No ho sé, però va ser un gran autor. Si volgués provocar, diria que va ser un gran novel·lista. S’han de llegir les seves memòries. Algú deia que era un gran escriptor llatí en llengua francesa. A més, té humor. Quan hi va haver l’alliberament, tots els de la Resistència es van posar més graduació que la que tenien. Arriba a Tolosa, en troba un que només és capità i li diu: ‘On ne sait pas coudre’, ‘Vós no sabeu cosir‘ o, tal com dirien a Nils, ‘que sabeu pas cúser?’