posté le 05-06-2026 à 23:08:41
L'Antoni Duran i Clavera
Vaig conèixer l’Antoni Duran i Clavera a l’agost del 1985 a la universitat catalana d’estiu de Prada. Vam compartir l’habitació amb l’Enric Tàrrega, en Ramonet de València, en Miquel Roca i Prades i en Miquel Àngel Vidal i López.
L’Antoni Duran va nèixer nou anys després del meu avi Montalat. El 1943 va obrir un petit taller de joeria sota una escala del carrer Santa Anna a Granollers. Va començar a treballar amb una petita estellera —et taulell que fan servir argenters, joiers o clavaires de pedres— i elaborava joies per encàrrec.
Segons el diari EL9Nou.cat, va obrir una botiga al carrer Anselm Clavé. Feia de joier a Granollers, però la seva vocació real era la pintura. Disti de ser un entès en les belles arts, però vaig mostrar un catàleg dels seus quadres a amigues que van elogiar-lo.
Baixet, amb petits bigotis, les mans fines parlava a polit. Després de la guerra civil en què havia lluitat al bàndol república, va haver de fer el servei militar en l’exèrcit nacional. A Bilbao, diria. Un dia el coronel va convocar-lo. Volia saber perquè havia escrit una lletra en català a la seva dona.
—Mi coronel, siempre he dicho « t’estimo » a mi mujer. Nunca « te quiero. »
El coronel, més humà que els seus superiors, no el va castigar.
Recordi que a l’estiu del 1988 o del 1989, vam visitar Banyuls de la Marenda. A l’escullera vam xerrar amb un vell pescaire que havia conegut Maillol. Va demanar quina edat tenia el meu amic.
—Setanta anys.
—Comença a comptar.
Des de llavors, quan em planyia de les vicissituds de l’existència, en Toni em tallava amb un somriure.
—Els teus anys no compten.
Es va anar fent gran i un estiu no va tornar a la UCE. Quan em trobava amb granollerins, demanava per ell. La ganduleria, el tràfec de la vida no em van permetre de tornar a veure’l. M’hauria agradat xerrar amb ell una estona i dir-li senzillament que l’estimava.