posté le 05-06-2026 à 23:07:26
Horaci again
« Tout m’assure qu’Horace est mort en honnête homme.
Le moindre citoyen mourait ainsi à Rome. »
Voltaire
No he oblidat el dia que vaig conèixer en Vicenç Pagès Jordà a la llibreria 22 de Girona. El vaig veure per darrer cop al mateix lloc a la tardor del 2021. Li havia agradat el meu manuscrit i va fer diligències perquè me’l publiquessin.
Quan el vam presentar a la 22, em van meravellar la seva inteŀligència, el seu humor d’home de tornada de tot. Amb l’escriptor occità Robert Lafont, en Vicenç era sens dubte l’home més brillant que he conegut.
Era un lector tan fi que fins i tot va trobar alexandrins a la primera plana del llibre on el coronel Daniel Valls descriu Marsella. Uns versos lliures indiscutibles que m’havien escapat. It was the beginning of a beautiful friendship.
Ens escrivíem i parlàvem sovint. Quan arribava setembre, dinàvem al cercle nàutic de Boadella. En l’olor dels pins, evocàvem l’actualitat literària, la feina, el país. L’Horaci ( l’anomenava així i ell em deia Tristany) considerava que jo era més patriota que ell. Arran del Procès, es va « catalanitzar. »
Un dia que em planyia, va respondre « Cert, però podríem ser iugurs o segrestats per Boko Haram. Mengem cada dia i no passem fred. »
Quan em va visitar a la clínica Vallespir del Voló, em digué « Tristany has triat una clínica que sembla una residència de les SS. »
Tímid i orgullós, sempre em mantenia a distància. Només « s’humanitzava » quan parlava de la Berta, la seva filla adorada.
Gainsbourg era l’única admiració musical que compartíem. A mi m’agrada més el període ante Birkin i ell preferia les cançons post Birkin.
Quan li assenyalava un possible castellanisme en els seus escrits, em deia « Tristany, ets una mica talibà.»
Em puc equivocar, però he arribat a aquesta conclusió. L’Horaci m’admirava més que l’admirava a ell. En canvi l’estimava més que l’admirava.
Sovint he tingut la sensació d’una mitja amistat. Com deia Montaigne, no es donava sinó que es prestava.
Tanmateix m’he creuat amb moltes persones que em diuen més o menys que els parlava de mi i que m’admirava molt.
Aquests records m’estoven el cor.
Un dia que jo estava enamorat d’una periodista, vaig demanar consells a l’Horaci. Em digué en castellà : « Tristán, te lo pide a gritos… »
Recentment l'he somiat. Passejàvem vora mar de nit. Es planyia abans de tirar a mar tots els seus béns. Les claus de casa, de la votura, la cartera…Una altra nit, el seu fantasma es passejava pel poble. No sabia com dir-li que havia mort i que havia d’anar-se’n.