VEF Blog

 

 

 

 Quan parli de llengua, sovint parli de mi mateix. Lògic perquè la llengua procedeix de l’íntim. Als anys 1960, el català era molt present als pobles de la plana rossellonesa. Els meus avis Montalat de Nils parlaven català als veïns, als amics, a la llur gent, al forner, al metge, al capellà, a l’electricista, als botiguers de la vila. Amb quasi tothom. 

Així vaig saber català, sense estudiar-lo de debò mentre vaig haver de treballar força per dominar l’anglès, el castellà, el rus, el llatí, el romanès. Sortia al carrer i em perfeccionava practicant amb els vells. 

Ara que el català ja no gaudeix de la vitalitat d’antany, els nostres alumnes de l’ensenyament públic tenen sovint una relació més distant amb la parla que no la gent de la meva generació. A vegades el català els és estranger com ho poden ser unes altres llengües romàniques properes. 

Després de la segona guerra mundial i sobretot arran de l’arribada de la televisió, hem anat presenciant a una globalització del llenguatge. Això s’observa a moltes llengües. Les noves generacions de francòfons a la Louisiana s’expressen en un francès més europeu que els seus avis. A París, abans de la guerra, l’accent es diferenciava d’un barri a l’altre. Jean Gabin no parlava pas com Édith Piaf, Maurice Chevalier o Arletty. 

Des d’un punt de vista sentimental, és trist i inevitable a l’encop que les variants regionals es dissolguin. Un altre exemple. Tinc amics a Solivella. Els seus pares empren el famós dialecte xipella. Els nets no es diferencien gaire dels barcelonins. 

Per tots aquests motius, em sembla necessari d’ensenyar als nostres alumnes la llengua normativa. Existeixen en català l’estàndard de l’Institut d’Estudis Catalans i el de l’Acadèmia de la llengua catalana. Sem/ som massa petits per crear una normativa 

rossellonesa. 

Ara, a partir d’un nivell superior amb alumnes que ja dominen més o menys l’idioma, cal que el català local —per dir-ho així — tingui una presència real al nostre ensenyament per mor d’evitar la impressió que ensenyem un català fora-sòl. Se sap que la ignorància de mots dialectals corrents pot entrebancar la conversa entre nets i avis. Sense recórrer a tota la riquesa dels diccionaris de Renat Botet i Lluís Creixell, podem transmetre un centenat/ar de paraules.

 Joan Peytaví, Joan-Lluís Lluís i un servidor, vint anys enrere, havíem establert una llista de cents molts que caldria conservar. Com sempre to tés una qüestió de tacte. Com ho sol dir el nostre colŀega Peytaví el dialecte toca només la superfície de la llengua profundament unida en la diversitat. 

Joan-Daniel Bezsonoff M