VEF Blog

La Gelsomina de Gràcia

   Qui recorda Numas-Denis Fustel de Coulanges, el gran historiador del segle XIX, autor de La cité antique ? Li conservi un afecte especial perquè va morir a Massy, ciutat al sud de París on vaig viure els millors anys de la meua infantesa. Fustel de Coulanges va confiar un dia a un conegut : ‘’ Je ne lis plus, mon pauvre monsieur. Je relis. ‘’ Per a mi, un lector és per damunt de tot un re-lector.

  Feia molts anys que volia rellegir La plaça del Diamant. M’he aprofitat de la nova edició amb material inèdit per fer-ho. S’han escrit tant estudis eruditíssims, tants pròlegs brillants, tants articles definitius que la meua ressenya podrà semblar poca coseta. Fou la primera novel·la que vaig llegir en català. Acabava de fer vint anys i de visitar Girona. Cap persona amb un mínim de seny i de bona fe pot discutir la unitat de la llengua catalana. Entenc les dificultats que vaig tenir en aquell temps amb un vocabulari urbà molt diferent del català rossellonès dels meus avis. Per a un jove nord-català, criat lingüísticament al camp, la lectura de Solitud de Victor Català va presentar menys dificultats. Qui sap al meu poble què és una paperina, una piula, una xicranda, una sanefa, una xicra etc. ? Aquest lèxic ja contribuïa a l’encant particular de la novel·la com l’estrangeria, l’estranyesa en la familiaritat.

   Naturalment, em va seduir l’estil amb imatges senzilles i punyents. ‘’ I la nit anava endavant amb el carro de les estrelles i la festa anava endavant i la toia i la noia de la toia, tota blava, giravoltant…La meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la plaça del Diamant…’’ La Colometa té la simplicitat i la capacitat d’embadaliment davant les meravelles del món de la Gelsomina de La Strada de Fellini. Si bé les repeticions són el flagell de la prosa actual amb les frases fetes, destinades a compensar la incúria, les cascades de Rodoreda saltironegen : ‘’ i tots a ballar (1) El meu pare va ballar (2) amb mi. Jo  ballava (3) amb el vel i a l’últim me’l vaig poder treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder  ballar (4) més bé. I quan ballava (5) m’aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb en Mateu ballava (7) bé.’’ N’hi ha més. Onze en total…La descripció del casament és un festival de cascades. Per cert, us faré una darrera confessió. No estic segur que la cita inicial sigui de Fustel de Coulanges. Tant se val. No voleu que torni a escriure l’article, oi ?