VEF Blog

Fabula desinit

Els anys han passat. He estimat altres dones, però no he oblidat na Chantal. Sovint, quan passi per Lió, pugi a Rillieux. Una nit d’hivern, vaig menjar una pizza al cotxe escoltant les notícies a France Inter des de la miranda del carrer Albert Romain. L’havia comprada a una camioneta  a la plaça Quinet davant del liceu Edouard Herriot.

Travessi el Roine i m’enfili la carretera d’Estrasburg fins a Crépieux-la-Pape. El barri on vivia na Chantal no ha canviat gaire. La capella de la Buissière damunt del turó s’ha transformat en sala de concerts. Han pintat les voreres i han creat rotondes. Els arbres han crescut.

En tornar d’Estrasburg el 26 de juliol del 2016, dia de l’assassinat de mossèn Hamel, vaig comprar una pizza a Rillieux per tal de no perdre massa temps i diners. Vaig trobar un restaurant casolà —le Cannella’s café— davant de l’antic ajuntament de Crépieux-la-Pape. Dos gitanos feien una cervesa, imitant mexicans en els films de Sergio Leone. Mentre em preparava una pizza reial, la mestressa va cridar ‘’ Viens ici Jordi. ’’

Per què anar tan lluny de casa ? Per què mirar de nedar aigües amunt en el riu del temps per encarar-me amb un Jordi ?

Mitjançant Internet, he retrobat els rastres de na Chantal. Son pare va morir pel desembre del 2010 a l’edat de vuitanta quatre anys. La seua vídua li va sobreviure fins al maig del 2012.     Gràcies a les esqueles, he sabut el cognom del marit de na Chantal. Es va casar i té dos fills. Ha realitzat els seus somnis i fins i tot s’està a Arle. Amb prou feines deu saber qui era Frederic Mistral. Tant se val. Les tres filles d'en Jacques s'han venut la casa de Crépieux-la-Pape. En descobrir totes aquestes informacions em va agafar una enrabiada. La seua reeixida social no em va agradar. No li vull cap mal, però totes les meues anàlisis d’antany es van ensorrar.  La creia autista, incapaç d’establir relacions normals. El seu riure de boja inquietava Guy Tissier, el meu tutor, i en Patrick de Valença. Casada i mainadada, s’ha integrat millor que jo en la societat. Ella sabia el que feia. Em va explotar durant deu mesos, sense cap vergonya. Hauria pogut tallar en sec. Quan el foc s’atudava, ella l’alimentava amb falses esperances. He estimat altres dones. He tingut moments de felicitat i de voluptat. He patit. També he fet patir. M’he mostrat mesquí o noble. L’amor és la tinta i l’aire dels poetes. A la meua edat, ara que arribi a les envistes del desert de la vellesa, sé que l’amor és una guerra amb totes les seues atrocitats. Hom torna de guerra pacifista. Ara només aspiri a la serenor.