VEF Blog

Un artesà d'antany

Article publicat a E-notícies, 13/12/2010

Si algun jove aprenent d'escriptor em vingués a consultar, li aconsellaria que llegís les obres de Miquel Pairolí. Aquest autor discret és, per mi, un dels millors estilistes nostrats, un orfebre del llenguatge. Si bé les seues novel·les contenen passatges memorables, sempre trobo alguna feblesa en la construcció narrativa. Pairolí no és pas un contaire d'històries. En aquest dietari, a la manera de Montaigne, l'autor arriba sovint a l'excel·lència. Considero Joan Garí com un dels millors dietaristes en llengua catalana. Pairolí l'iguala sovint en aquesta miscel·lània íntima on el seguim pels carrers de Girona, rellegim Josep Pla, l'acompanyem al seu hort i escoltem la Sisena simfonia de Txaikovski. El lector, tocant el llibre, s'adonarà de seguit que té un bell objecte entre les mans amb una coberta i un paper de qualitat. D'entrada, tot indica l'amor de la feina ben feta, la serietat, com aquells rellotges cucuts de la Selva Negra o del Tirol. Miquel Pairolí ens parla de tot allò que li interessa. Un diumenge a Palafrugell, anàlisis profundes sobre el mestre Pla i una cançó de Jacques Brel. Discrepo amb ell quan escriu a propòsit de ' J'arrive ' ' Després escoltem la cançó interpretada pel mateix Brel, banalitzada per uns arranjaments musicals lamentables, molt propis dels anys 60/70. ' (pàg 23) Que no li agradi rai. Ara, l'adjectiu 'lamentable' no em pareix el més propi. A mi la cançó m'emociona tal com la va idear i interpretar Brel. També em desplau que escrigui tres vegades Madame de Deffand en lloc de Madame du Deffand i li dediqui tota una pàgina sense saber escriure correctament el seu nom...cf pàg 145, 146 i 147. ' Per tant, Madame de Deffand? Connais pas. ' (p 147) Moi non plus, mon cher Pairolí. Quan paro en un hotel, m'agrada que no hi hagi forats de cigarretes als llençols...No passa res, però ho volia dir...Res no escapa a la mirada apassionada de l'autor. La mort s'atansa i Pairolí estableix petits dics per a retardar l'inevitable, sabent que ja ha perdut el combat contra les agulles dels seus dos rellotges. ' L'un sempre s'afanya a avançar-se; l'altre s'endarrereix. '( pàg 49)

Com Louis Jouvet a Un revenant, una de les millors pel·lícules del cinema francès, Miquel Pairolí podria recitar aquest plany ' Les nuages et les souvenirs...Tout ça s'en va, tout ça s'en va, et moi sous le ciel que voilà...'

Més enllà de la realitat quotidiana, l'autor estudia l'orígen del seu cognom i mira de copsar l'essència de la terra catalana a través de les olors i de les paraules gustoses que la descriuen. Pairolí és un golafre de la bellesa immediata i senzilla dels nostres paisatges. Mireu com pinta la lluna. ' Semblava que sortís del forn i que conservés encara la vermellor roent de la combustió. Al cel, gairebé ja era nit, però no del tot. ' (p 235) Qui maneja el català millor que ell, actualment? Malgrat el seu estil brillant, el seu talent, Pairolí, amb elegància, decortica la feina dels crítics i analitza els misteris de l'èxit. ' És habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència , silenci, incomprensió, retrets a mitja veu a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari. El gran públic no sol apreciar l'obra de talent, la troba massa complicada. ' ( pàg.89) M'agradaria que Miquel Pairolí s'equivoqués i que aquest llibre trobés tots els lectors que es mereix.