VEF Blog

Atrapat per la vaga

Article publicat a E-notícies, 7/12/2010

Lletres des de Moscou

Quatre anys enrere, quan vaig anar a Rússia per primera vegada, vaig dir a la meua gent, que m'estimava més agafar l'avió a Barcelona. Allí, pensava, els controladors mai no fan vaga contràriament als francesos que han convertit aquesta protesta en esport nacional. M'equivocava del tot. El divendres 3 de desembre a la nit, mirava la televisió a l'hotel Ibis de Moscou. Feia menys vint...Llevat de programes lamentables, la televisió russa no proposava gran cosa. Una pel·lícula musical a la manera de les operetes de Luis Mariano i una obra de propaganda dels anys 1950 on sortien uns alemanys malvats. D'esma, vaig mirar TV5. Una sèrie policíaca sense interès. Vaig donar una ullada a TVE 1 que no vaig deixar durant un parell d'hores. Vaig descobrir les primeres imatges de la vaga dels controladors espanyols. Mare de Déu! Vaig passar la nit del lloro, imaginant-me al caos als aeroports de la Península. Podria sortir de Rússia? L'endemà a les set, la neu cobria la lletjor dels carrers dels ravals de Moscou. La vella taxista dormia al cotxe. Em va recar despertar-la. S'anomenava Nataixa. La seua cara, bonica i devastada, portava tots els horrors del segle. Em va explicar que, al temps dels comunistes, els haurien disparat una bala al coll als controladors espanyols. A l'aeroport, vaig haver d'esperar tres hores.Vaig conèixer unes quantes parelles d'espanyols que havien travessat tot Europa per a recollir un òrfenet rus. L'avió d'Aeroflot va envolar-se amb dues hores de retard. Em vaig acomiadar amb emoció de la meua segona pàtria. Quasi tots els viatgers eren russos molt rics amistançats amb mosses esplèndides un poc vulgars. Els Alps ens van acompanyar durant la majoria del viatge. Un espectacle grandiós i inquietant.

En arribar, vaig reconèixer la badia de Canes i l'arxipèlag de les illes de Lérins. Es distingien molt bé Santa Margarita amb el seu vell fort i els seus estanys, i Sant Honorat on els monjos elaboren licors per ajudar-nos a suportar la tristor d'un món sense amor. Fa dos anys que no he tornat a Niça i enyori la ciutat de la meua joventut. No volia tornar-hi aquell dia, però. Ens van dirigir cap a una sala d'embarcament on vam esperar cinc hore sense cap notícia. La companyia Aeroflot ens va donar un cupó de vint euros per tal de menjar al bar. Els vells es despacientaven. Una senyora cardíaca es va trobar molt malament. Van haver de cridar el metge de l'aeoport. La mainada corria d'una banda a l'altra, plorava, reia per tota la sala. Un jove mallorquí, tot fent-me preguntes sobre el Rosselló —part continental del malaguanyat reialme de Mallorca— recercava informació a Internet. Per la meua part, vaig telefonar a en Xavier Rius. Els maffiosi russos es van emborratxar . Ja torrats, van cantar cançons nostàlgiques tot bromejant i acaronant llurs delicioses companyes. Per fi, a les vuit, vam sortir cap a Barcelona. A la Ciutat Comtal, els guàrdies civils em van recordar on érem.

—Usted ha comprado caviar. ¿ De qué color?

Em vaig aguantar per no demanar-li ' ¿Qué coño le importa?¿ Quiere saber si meo hacia la derecha o hacia la izquierda? '

Em va semblar més convenient callar i estrenar aquelles facècies pels lectors d'aquest diari. No volia acabar aquest article sense agrair els controladors que em van permetre passar una diada memorable.