VEF Blog

Article publicat a E-notícies, 5/12/2010

 es camp des naps

Quan tenia vint anys, vaig llegir El que s'ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines. Gràcies al mestre vaig descobrir que, abans del 1962, es parlava català a Algèria. La nostra parla mai no hi tingué la mateixa difusió que l'àrab, el francès i el castellà, però hi havia comunitats importants de llengua catalana. A Fort de l'Eau i Orà, per exemple. Fort de l'Eau, actualment Bordj El Kiffan, fou fundat per pescadors menorquins. Alguns dels seus descendents encara sabien català. A la seva Histoire d'Alger, l'acadèmic Louis Bertrand recorda que els hortolans maonesos van anomenar el turó on es troba la facultat d'Alger 'es camp des naps'.

L'àvia d'Albert Camus provenia de Sant Lluís. El seu nét no sabia català, però l'entenia prou per a traduir 'El cant espiritual' de Joan Maragall. 

Unes setmanes abans de la independència, Orà era encara una ciutat ibèrica poblada majoritàriament d'europeus. A Orà tothom sabia castellà i moltes famílies parlaven valencià. Al barri d'Eckmülh, havien edificat una gran plaça de bous. He conegut catalanoparlants d'allà que encara ploraven quan esmentaven Orà. Pronunciaven Orà segons la fonètica occidental i no 'Urà' a l'oriental. En Marcel Ferrà, pare d'un amic meu, m'ha explicat que la seva àvia li deia 'si no estàs content, posa't el cul al vent'.

Què esperen els lingüistes per entrevistar els darrers testimonis abans que sigui massa tard?