http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 12-10-2009 13:39

PRESENTACIO A PERPINYA 17/10/20009

                                                     

 

 

 

 

Joan Daniel Bezsonoff, Vicenç Pagès

Dos escriptors catalans a cavall de la frontera


No és pas una autobiografia, avisa
Bezsonoff. Tot i amb això, hi parla molt d’ell
mateix: dels seus referents culturals, a
cavall entre una educació francesa i una
educació catalana, i de la seva infantesa i de
la seva joventut amb un toc de nostàlgia.



Divertida, intel·ligent, ben construïda i
sorprenentment llegidora i trepidant, Els
jugadors de Whist és la novel·la que
estàvem esperant d'un dels escriptors de
la generació dels 60 que més prometia

Dissabte 17 d’octubre
a les 17h

42 avinguda de la Gran Bretanya

Perpinyà 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 12-10-2009 00:31

XERRADA A VIC 27/10

                                        

 


27/10/2009 - Sala Adults

CLUB DE LECTURA
”Les amnèsies de Deú” de Joan-Daniel Bezsonoff

L’últim dimarts de cada mes és el torn del “Club de Lectura” de la Biblioteca Joan Triadú.

A la tertúlia del mes d’octubre comentarem el llibre “Les amnèsies de Déu” de Joan-Daniel Bezsonoff.
A càrrec de Pasqual Bernat.

Dimarts 27 d’octubre a les 20:00 h

 
   
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-10-2009 19:18

De Vic estant

 

 http://decasaalclub.blogspot.com/search/label/Joan-Daniel%20Bezsonoff

 

                                                                       

 

 

 

Història i memòria són dues constants en l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff. En el post anterior la Matilde ens convida a conèixer més coses del context històric en què es desenvolupa la novel·la que llegim aquest mes, Les amnèsies de Déu. Totes les novel·les (que he llegit) de l’autor estan ubicades en un conflicte bèl·lic i un període de temps determinat, per exemple la guerra dels cornuts (primera guerra mundial) o la presonera d’Alger (independència d’Algèria). Pel que fa a la memòria hi ha dos llibres que es basen precisament en això, recuperar records del passat per interpretar el present. El darrer publicat, una educació francesa es tracta d’una colla d’articles publicats prèviament de forma independent a l’Avenç i ara aplegats en una monografia, on l’autor repassa en clau d’humor i certa melangia la infantesa i joventut d’un noi francès amb arrels russes i catalanes. Per cert, al bloc de l’autor hi ha un deliciós capítol inèdit que parla d’ocells. L’altre llibre amb la memòria com a protagonista absoluta és els taxistes del tsar, comença amb una mena de quest-recerca sobre els orígens del seu avi i de la raó per la qual va haver de fugir de Rússia i acaba amb la visita de l’autor a la terra del seu ancestre i el seus esforços per aprendre l’idioma. Ambdues obres són molt divertides, recomanables cent per cent i entre altres coses coneixereu quina estranya connexió hi ha entre Edwige Fenech i Mikhail J. Lermontov.

 

                                                                                         

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-10-2009 19:01

Veles e vents

http://www.illencs.com/10_veles_i_vents/archive/1321_una_educaci_francesa_joan-daniel_bezsonoff.html

 

Una ressenya de Pere Gomila

 

 

No sé si deu ser cosa de l'edat, però a mesura que faig anys m'interessa més la literatura memorialística. La bona literatura s'entén, no el simple inventari de records i vivències biogràfiques que ens aclaparen amb dades sense interès.
Per a mi és tot un goig trobar-me amb un llibre de memòries que posseeix la capacitat de descriure una època i una societat, de recrear tot un món, i que ho fa amb bona qualitat literària, amb un ús intel·ligent dels recursos de l’idioma.

Una educació francesa gaudeix d’aquestes característiques. Literatura que ens dibuixa el perfil d’una època, sovint amb ironia, sovint amb una certa amargor, que ens parla de mons perduts, dels espais de la infantesa, d’oblits i de desfetes. Ho fa amb una prosa fresca, àgil, acolorida. I compta amb l’interès afegit de parlar-nos d’una part del nostre territori que, a causa de les fronteres que el seccionen, ens és, en general, bastant desconeguda: la Catalunya Nord.

S’ha de dir que l’obra no és un llibre de memòries a l’ús. Es tracta d’un recull d’articles publicats mensualment a L’Avenç pel seu autor, Joan-Daniel Bezsonof, que s’estructuren, tanmateix, com els diferents capítols d’un volum unitari, sorgits amb intensitat d’una memòria prodigiosa que reviu els paisatges de la infantesa: “Gràcies a la professió del meu pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amargar als soterranis dels afores de París, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l’embalsament d’una llengua a les costes de Provença.

Bezsonoff ens parla a vegades en un to amable dels records més dolços de la infantesa: “Les pedres del Cours Saleya encara recordaven els mercat de les flors. Cada matí, el miracle es renovava. Totes les flors del país de Grassa, de Vença, dels pujols de la Provença marítima arribaven a les parades de les morenes més boniques de França”. Ben sovint, però, no amaga un to càustic: “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. O bé “Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França.... La França del s. XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fa faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua...”

Quan, tanmateix, es fa més amarg el to és quan parla de la situació de pèrdua de la llengua catalana i també de l’occità. Al cap i a la fi aquest és l’esfondrament d’una identitat, el veritable ensorrament de tot un món que perd les seves arrels. “La llengua d’oc s’amaga en algunes masies decrèpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albarcoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral”.

En el cas del català, la llengua pròpia de Bezsonoff, hi podem trobar similituds inquietants amb l’actualitat d’altres territoris i la demostració de com la desaparició d’una llengua pot succeir la llarg d’un poc més d’una generació. “Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l’amor, de la mort, de la política, dels jocs, des les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l’autobús, amb els desconeguts".

Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L’Indépendent cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 04-10-2009 08:25

La cançó de l'octubre

                                                      

Mit aquí la cançó que podreu sentir aquest mes...    

 

                                                                                     

 

 

 

http://www.youtube.com/watch?v=y_Yt3JY_puo

 

Pour partir de chez moi,
Pour partir de chez toi,
Pour laisser tout tomber
Sans regarder derrière soi,
Fallait-il, fallait-il,
Fallait-il que l'on s'aime...
Fallait-il en avoir,
De l'amour, toi et moi...

Pour chaque fois se quitter
Sur un mot maladroit,
Et chaque fois le regretter
Et chaque fois recommencer,
Fallait-il, fallait-il,
Fallait-il que l'on s'aime...
Fallait-il en avoir,
De l'amour, toi et moi...

Pour s'aimer aussi mal,
Aussi mal qu'on s'aimait,
Pour se faire autant de mal,
Autant de mal qu'on s'est fait,
Fallait-il, fallait-il,
Fallait-il que l'on s'aime...
Fallait-il en avoir,
De l'amour, toi et moi....

Pour pouvoir nous aimer

Aujourd’hui autant que ça…

 

 

 música Charles Dumont

lletra   Michel Vaucaire

                                    

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 02-10-2009 10:03

El bust de Janus

Article de Lluís Muntada publicat a l'Avenç, setembre del 2009

 

 

 

                                                                           

                                            foto Delcampe            Perpinyà, el Castellet, 1960

 

 

És probable que l’autobiografia sigui un gènere impossible, compassivament disculpat pel reconeixement de les pròpies limitacions humanes. ¿Escriure sobre un mateix? No es pot percebre el fons i la figura alhora. Encara que molts il·lustrats despòtics ho practiquin, no és gaire escrupolós ser reu i jutge en el mateix judici. ¿Actor i espectador en un sol batec? El gènere autobiogràfic pot ser una mentida pietosa, divertit en les seves temptacions exculpadores més caricaturesques (Benvenuto Cellini), elegant en les plasmacions més belles (Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Marià Manent, Gaziel, María Zambrano...), vigorós en les seves formes menys insinceres (Wittgenstein, Anna Frank, Varlam Shalamov...), fins i tot parcialment verídic en les seves materialitzacions més impostades (Borges, Aurora Bertrana...). El problema d’algunes autobiografies és, com sempre, d’arrel literària. És a dir, estètica. És a dir, moral: no disposar de prou tremp imaginatiu per tonificar una vida que es considera migrada, o recórrer a la inflació imaginativa per intentar magnificar de manera postissa els propis avatars, o fer indecents jocs de mans narratius trencant l’harmonia entre veu i credibilitat. I per si totes aquestes prevencions cautelars fossin poques per aixecar sospites sobre l’autobiografia, al capdavall resulta que fins a cert punt és inevitable fugir del gènere autobiogràfic, ja que tota modulació fictícia també emana del jo de l’autor. "Madame Bovary, c’est moi", confessa Gustave Flaubert. Cenyida a un temps físic, Una educació francesa no es deixa anorrear per l’empirisme expositiu ni estira més el braç que la màniga, sinó que prodiga totes les potències d’una imaginació equilibrada, que revela la força d’un univers d’ordre mental, fet de lectures, sensibilitats, introspeccions, reelaboracions i capes freàtiques del jo.

 

Contra les fronteres que imposa la ignorància

Aquest llibre neix gràcies a la sagacitat d’un editor que va saber localitzar les potencialitats d’una obra que en certa manera ja preexistia en el vigor narratiu de Bezsonoff i en la seva particular singladura vital. Josep Maria Muñoz va descobrir el filó literari de la crònica d’infantesa i joventut d’un dels grans noms de la literatura catalana actual. El resultat és aquest llibre, un contrapunt que trenca amb l’horitzó hispànic tot enriquint el fris de la nostra literatura i apropant-nos a unes formes de vida desconegudes per la majoria de la resta de ciutadans dels països de parla catalana. Ha estat una conquesta important, ja que la ignorància és un altre blindatge d’aquestes fronteres físiques custodiades per gendarmes i policies, o amb garites enganyosament deshabitades per escenificar la mentida que a l’Europa política refundada pels grans Estats-imperi les fronteres són cosa del passat. Lubrificar i ampliar els circuits del repertori lingüístic i temàtic de la nostra literatura ha estat una de les altres proeses d’aquest llibre. S’ha fet un altre pas contra el no-res. Poder conjuntar per exemple, entre tants i tants altres autors, les lectures de Bezsonoff, Joan Lluís-Lluís, Caterina Pascual, Jordi Puntí, Josep Maria Fonalleras, Biel Mesquida, Francesc Serés, Jordi Llavina o Salvador Company provoca una reacció agredolça: constatar, d’una banda, la magnífica plasticitat de la llengua i, de l’altra, la llastimosa obturació dels mecanismes interlectals.

Alguns dels capítols que integren aquest llibre van ser publicats de manera periòdica en aquesta mateixa revista. De fet, en un mercat editorial afectat per la crisi econòmica i per la crisi dels registres expressius, caldria prodigar més aquesta vella tradició d’obres per lliurament, que permeten la modulació d’un dilatat diàleg entre autor i lector, i que imposen una tensa regulació del temps narratiu així com el repte d’una unitat entre l’autonomia de cada peça i el seu ensamblatge en el marc general.

Una educació francesa constitueix, després de Pinyols d’Aubercoc d’Emili Manzano i d’Ellis Island de George Perec, el tercer títol publicat per la col·lecció Literatures de L’Avenç. Curiosament tots tres títols tenen un mateix protagonista: el temps. El temps fluent i mordaç de Pinyols d’aubercoc, el temps concentrat i concentracionari d’Ellis Island, i l’actualització vehement del passat a Una educació francesa. Així, tot i que només parlem de tres títols publicats, es consolida un catàleg identificador d’una alta sensibilitat i qualitat literàries. I en paral·lel, en una fórmula que per desgràcia no és gens freqüent, una revista, L’Avenç, estimula nous projectes literaris capaços de fondre la mirada particular amb el magma de la història col·lectiva.

 

La matèria del temps

A Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, en un dels espectrals diàlegs que mantenen Khubilai Khan i Marco Polo, l’emperador mogol pregunta a l’aventurer venecià: "Avances sempre amb el cap girat cap enrere?, allò que veus, sempre és a la teva esquena?". I és que, prossegueix el narrador, "encara que es tractés del passat era un passat que canviava a mesura que avançava en el seu viatge, perquè el passat del viatge canvia segons l’itinerari fet".

Una educació francesa presenta molts relleus. Però per damunt de tot revela una autoritat estilística (és a dir, moral) que, a banda de satisfer les condicions que Philippe Lejeune imposa al pacte autobiogràfic, exalça la idea que el passat és líquid, molt sensible als moviments del present. En aquest llibre es propugna la concepció d’un temps bergsonià, psicològic, sempre fluent des de la consciència del narrador. I en un majestuós joc d’ambivalències, sostenint una mirada bifront, el present sempre modifica i decreta el passat, aquest temps que per alguna raó és el mode verbal més dúctil.

És cert que Una educació francesa consigna els diversos llocs on ha viscut Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963): Briançon, Canes, Breisach am Rhein, Massy, Nils, Mers-les-Bain... Però allunyant-se d’un mer registre enumeratiu i memorialístic, el llibre exhala la força que concedeix el present, un temps d’adult, de reflexió sobre la condició erràtica d’algú que és nét d’un rus blanc i de pagesos catalans, fill d’un oficial de l’exèrcit francès, escriptor que adopta una llengua gairebé morta en l’àrea de la Catalunya Nord i no viva a la resta dels territoris de parla catalana, estranger a tot arreu ("l’home que sobra", tant a una banda de la frontera com a l’altra), i ciutadà damnificat pel jacobinisme. Així doncs, a la realitat objectiva dels llocs cal sumar-hi una potència encara més alta: les (re)elaboracions de la memòria, la seva capacitat (re)creadora i (re)interpretativa.

També és cert que a Una educació francesa trobem una crònica minuciosa dels anys setanta, l’evocació d’una època en què a les benzineres es venia l’obra Cartes del molí estant, "els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París, els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel, els carters passaven dos cops al dia, una ratolina deixava un franc sota el coixí del mainatge que havia perdut la seua primera dent de llet, i tots els catalans parlaven català". Però aquest detallisme no culmina en la descripció dels mons desapareguts sinó que, tamisat pel permanent estat de literatura en què viu l’autor, la vida es transforma en substància literària i renova l’oportuna observació de Mallarmé: "El món està fet per anar a raure a un bon llibre". Desapareguts els grans cenacles literaris, minvats els fervors totalitzants de la literatura d’antany, l’escriptura s’entén com un refugi del jo i la seva multitud. I la portentosa revisió del passat que afronta aquest llibre s’esqueixa en diverses direccions com un feix de llum molt subtil. Sobretot s’esqueixa com una preceptiva. Bezsonoff és conscient que pertany a una generació sense èpica ("Quin interès té la meua pobra existència? No he anat a la guerra com els meus avis", es pregunta quan rep el suggeriment d’escriure sobre la seva educació sentimental). I el reconeixement d’aquesta nuesa obliga a descartar l’èpica en favor de la lírica, o a rescatar una èpica implosiva, lluny de les cançons de gesta i més a prop de l’embat contingut en el pergamins: "La meua vida es confon amb la història dels meus llibres". En la coherència del tancament d’un cercle aquesta obra també aconseguirà confondre’s amb la història dels llibres escrits per l’autor, ja que a Una educació francesa trobem la caixa negra de novel·les com Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007), l’embrió dels temes que les vertebren: Argèlia, Indoxina, Occitània, les figures de Pétain i de Gaulle, la segona Guerra mundial ("moment en què el Rosselló deixa de ser català")...

Si bé és cert que el lector —empès per la classificació conceptual dels quaranta tres capítols— fa un recorregut ordenat, emocionant i profund per les escoles d’infantesa i joventut de l’autor, així com coneix la seva passió per la literatura i els idiomes i s’endinsa en l’univers dels amics, jocs i consideracions de l’escriptor (cinema, política, religió, música, el tour, teatre, filosofia, paisatges...), si bé és cert tot això —dèiem—, en aquest llibre també s’invoca la força desbordant de tot allò que no acaba d’explicitar-se. "Les fonts d’un escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja o defuig està abocat al plagi o a la crítica", sentencia Cioran amb la seva veu marmòria. Aquí el caràcter autobiogràfic adopta un segell d’autenticitat i de respecte amb si mateix. Superada la idea del jo com un arxipèlag de manifestacions, el llibre permet constatar l’alta funcionalitat narrativa de la suggestió. Així, el divorci dels pares de Bezsonoff, els retorns a Massy (l’Ítaca del nostre autor), l’aprenentatge del català —en un acte de rebel·lió contra la voluntat del pare— o la relació amb la madrastra són esdeveniments pregons que s’intensifiquen precisament a costa de no detallar-se del tot. Aquesta tècnica tan sofisticada de convocar el fora camp adquireix un accent intens quan l’escriptor traspassa qüestions personals molt importants d’una manera sincopada, aparentment elusiva però corprenedorament colpidora en el seu retorn de bumerang. Dos exemples. Primer: "Una nit de desesperança vaig llançar a les escombraries tota la meva col·lecció [de Spirou]... Ni tenia l’excusa de la borratxera...". Segon: (tot recordant un amor de joventut) "vaig poder dormir al mateix compartiment que ella. Va menjar xiclets aromatitzats amb maduixes tota la nit. La calefacció del compartiment estava espatllada. Cada hivern, quan entri a París en un cotxe massa escalfat, pensi en ella". Subtilitat i contundència, màgia i cop de puny.

En una acumulació de fines distàncies líriques el pas del temps troba les seves clepsidres: records de les dones que l’autor ha estimat, permanències, prosopopeies, evocacions d’infantesa que fan que el cor del lector glateixi a l’inrevés ("La vida s’escolava. Plàcida. Immemorial"), o els recurrents retorns a Massy, semblants a les arribades dels vells conqueridors a casa seva, que retornaven de les seves expedicions essent més savis...però també molt més tristos. Ferotge i alhora delicada, escèptica i al mateix temps vital, Una educació francesa és una obra perdurable.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 30-09-2009 18:00

Una novela de las de antaño

  Reseña publicada en  El Periódico de Catalunya del 29/07/2009                                                                                                            

 

                                                                                 

 

 

 LOS DÍAS CONTADOS
Miklós Bánffy. Trad.: Éva Cserháti
i Antonio Manuel Fuentes. Asteroide. 666 pàg. 29,95

 

 

 

Lo que más añoro de mi juventud es el entusiasmo, la capacidad de asombro ante un libro. A partir de cierta edad, las novelas aburren o decepcionan al lector. Cuando me han llegado a las manos Los días contados de Miklós Bánffy (1873-1950), me he asustado ante este tocho húngaro de 666 páginas, un novelón de aquellos tiempos en que los novelistas solo querían escribir novelas, y no epatar al público con experimentos malsanos. Pues bien: me ha rejuvenecido.

Visitaréis una Transilvania aún húngara en la que cualquier campesino era un políglota. Como en las novelas de Tolstoi, los personajes pasan de una lengua a otra sin darse cuenta, como el viento que salta las montañas. Cada lengua tiene un papel en la novela: el húngaro es la lengua de la vida, del amor; el alemán, la lengua de la política y de la guerra; el francés, la lengua de la cocina y del juego; el italiano, de la ópera; el inglés, del futuro.

Bánffy anima una plétora de personajes pintorescos con detalles balzaquianos. Los personajes no son títeres como en tantas novelas contemporáneas. Existen de verdad, incluso los secundarios. Viven entre bastidores mientras el narrador enfoca nuestra atención en Lázló, Bálint Abády y Adrienne. Pero el autor no olvida ningún personaje y con detalles sin importancia nos hace sentir en un universo novelesco sólido, donde todo está en su sitio.

No sé húngaro, pero la traducción de Éva Cserháti y A. Manuel Fuentes fluye en un castellano plástico y natural, como si estuviese en casa en la descripción de una Transilvania perdida.

El autor, ministro de Asuntos Exteriores entre las dos guerras mundiales, recrea un mundo desaparecido: la Transilvania aristocrática al final del imperio Austrohúngaro que se embriaga con los valses de Johann Strauss y Franz Lehár, los duelos pasados de moda, recepciones con jovencitas escotadas, las copas de champán y de vino Tokaji. Un mundo grácil como un verso de Louise de Vilmorin. A la manera de estas provincias fronterizas del imperio, los personajes se mueven entre diversas identidades sin saber bien a qué país pertenecen. "No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos". En cambio, los húngaros de la metrópolis lo tienen claro: "La caótica discusión cambió de tono cuando Tihamér Abonyi (-) pretendió hablar seriamente. Pensaba que por ser húngaro de Hungría, hijo de la madre patria, sabía más de política exterior que los de Transilvania.

 

BÁNFFY Y CHÉJOV A lo largo de la novela, en la que se entrecruzan muchas acciones, seguimos el relato de los amores contrariados de Bálint Abády y de la malcasada Adrienne Milóth. No quiero desflorar el final pero las últimas páginas tienen los mismos acentos desesperanzados, la misma pequeña música que la última escena de La dama del perrito de Chéjov. "De lejos les llegó la melodía de una serenata tardía. La brisa nocturna sacudía la mosquitera de la ventana". Miklós Bánffy es el novelista que Chéjov habría podido ser si no se hubiese dedicado al teatro y al cuento, el poeta de un mundo perdido y reencontrado por los caminos soleados de la memoria

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 30-09-2009 17:47

Matanza en París

     Reseña publicada en  El Periódico de Catalunya del 30/09/2009 p.68                                                                                                           

 

 

                                                              

 

 

 

 

Una buena selección de fútbol no puede limitarse a un genio como Messi. Necesita también jugadores sólidos como Thierry Henry. Pasa lo mismo con la literatura. La novelística francesa y la inglesa, al lado de Charles Dickens o Marcel Proust, pueden ostentar una galería de escritores de talento. Maurice Druon (París, 1918 -2009), sin llegar a las cimas, era uno de ellos, un pequeño maestro serio que, durante 50 años, ha construido una obra variada e interesante. Las grandes familias pertenece al género de las novelas neoclásicas con una intriga, unos personajes bien caracterizados y unas escenas fuertes.

UNA LECCIÓN TERRIBLE / La acción transcurre en París entre las dos guerras mundiales. Noël Schoudler, amigo de los ministros y de los cardenales, posee azucareras y un diario importante. Sin escrúpulos, solo piensa en incrementar los beneficios de sus empresas y la fortuna de la familia. François, su hijo, propone algunas reformas que no aprecia Noël. Decide aleccionar a François que, según él, manifiesta demasiadas prisas para jubilarlo.
La lección será terrible. No quiero desvelar el final. Druon fusila a todos los personajes con una ironía feroz. En este libro todos los personajes se odian. «Su única alegría durante aquel período fue la muerte de su hermanastro el general» mientras su primo se deleita torturándolo moralmente. Con el tono de un polemista, Druon pinta a sus criaturas con metáforas de animales. «Un viejo buitre desplumado» que explica sus sueños eróticos horas antes de irse al otro barrio...
Comparado con Druon, las novelas más negras de Balzac suenan como un himno optimista a la vida, un tedeum a la bondad humana... Nadie se escapa de esta negrura. Solo, la ternura de Noël Schoudler por sus nietos ilumina frágilmente el relato. Como buen novelista clásico, Druon sabe animar los personajes y describir la decadencia de un protagonista con pocas palabras.

CON UN ARTESANADO SERIO / El estilo es directo, eficaz, sin lirismo pero sin estridencias. Cada imagen se justifica. Sin ser un gran libro, Las grandes familias, novela premiada con el premio Goncourt en el año 1948, se inscribe en una tradición muy francesa (parece que se haya perdido cuando uno lee las novelas publicadas actualmente en París...) del artesanado serio y del trabajo bien hecho. Druon no quería revolucionar el mundo ni salvar el planeta. Solo pretendía entretener al lector con ficciones de calidad.
Si el lector busca una novela de rentrée bien escrita, agradable y sin complicaciones inútiles se lo pasará bien. El lector más exigente se girará directamente hacia Miklós Bánffy o Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès.

 

LAS GRANDES FAMILIAS
Maurice Druon
Trad:. Amparo Albajar. Libros del
Asteroide. 406 páginas. 18,95 €

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 30-09-2009 09:49

Les bienveillantes

Ressenyada publicada a l'Avenç del novembre de 2007 

 

                                                                        

 

 

 

La vivacitat de l’escriptura

Durant molts anys, vaig creure que la literatura francesa s’havia mort en un carreró del Barri Llatí entre l’església Saint-Germain-des-Prés i la plaça Maubert. L’any passat, un amic meu em va deixar Les bienveillantes de Jonathan Littell. El títol és una al·lusió a les Erínies o Eumènides, que els grecs anomenaven supersticiosament «benignes» per eufemisme i per evitar de pronunciar llur veritable nom. Les Erínies perseguien els criminals per satisfer llur

set de venjança i fer-los patir en vida el pes de la culpa fins que perdien la raó.

Vaig devorar aquesta novel·la amb un entusiasme adolescent. Vaig retrobar les mateixes sensacions de trenta anys enrere quan llegia els llibres d’Alexandre Dumas, Jules Verne o Pierre Benoit.

Ara, aquesta no és precisament una obra per a la mainada. Es tracta de les memòries apòcrifes de Maximilien Aue, nascut el 10 d’octubre del 1913 –el mateix dia que Claude Simon, el gran novel·lista català d’expressió francesa que ningú no ha considerat mai

part integrant de la cultura catalana, això sigui dit de passada.

El títol i el ritme dels capítols reprodueixen els diversos moviments d’una
suite de Bach. Cada títol anuncia la tonalitat del passatge. «Tocata», «Alemanyes », «Tocata», «Corranda», «Sarabanda », «Minuet amb rondons», «Aire» i «Giga». Alemanya és el país de la música, repetia la propaganda nazi.

L’Obersturmbannführer Maximilien Aue, fill d’un pare alemany i d’una mare alsaciana, reconvertit en industrial tranquil al nord de França, explica la seva participació en la Segona Guerra Mundial.Jo havia llegit en francès l’extraordinari

Le soldat oublié de Guy Sajer (n’existeix una traducció castellana), Le rêveur casqué –memòries de Christian de la Mazière, antic oficial de la divisió Carlemany– i les novel·les de Saint-Loup sobre la Légion des Volontaires

Français i els Waffen SS francesos.

El llibre de Littell és tota una altra cosa. És un totxo de 903 pàgines en la versió original, un meteorit, farcit de referències, de noms, de sigles. El narrador, amb la fredor d’un tècnic sense remordiments, ens revela les seves «aventures» en els
Einsatzgruppen, «grups d’acció» que es lliuren a matances sistemàtiques dels jueus que viuen a la regió de Kíev. Una veritable «Shoah per bales» segons l’expressió de mossèn Patrick Desbois, un capellà catòlicque està inventariant els llocs on els nazis van assassinar jueus a Ucraïna entre el 1941 i el 1944. Aquest reguitzell de matances horroritza el lector abans de cansar-lo. En canvi la narració arriba a uns cims quan Littell descriu l’estada d’en Maximilien Aue al Caucas. S’està a Piatigorsk, una estació termal que tots els russos coneixen. En aquesta ciutat té lloc l’acció d’Un heroi del nostre temps, obra mestra de Mihail Lermontov. Tota la ciutat està

impregnada del record de Lermontov que, a més de situar-hi la seua novel·la, va morir-hi en un duel a l’edat de vint-i-sis anys. No llegim Littell sinó que acompanyem en Maximilien pels carrers de Piatigorsk enmig dels camions de la Wehrmach, i dels carros de caucasians

que esperen dies millors. L’Aue simpatitza amb el tinent Voss que parla  otes les llengües, entre elles el basc i segurament el català en la seva variant algueresa. Aquest oficial molt brillant és el deixeble dels grans lingüistes alemanys, mentre que la seva col·lega Fräulein

Doktor Weselohsert representa l’estupidesa criminal de les teories racials dels nazis. Han encarregat una missió capital als dos catedràtics. Han de determinar si una microtribu del Caucas és d’origen jueu o no. Els nazis esperen la seva resposta per eliminar la tribu o estalviar-la. Després de la mort absurda del doctor Voss, l’interès de la novel·la minva. El novel·lista trasllada el seu personatge a Stalingrad, pocs dies abans de la caiguda, i el salva

in extremis com en les pitjors novel·les de capa i espasa. De retorn a Berlín,

intima amb Albert Speer, ministre d’Armament i arquitecte preferit del Führer. Flirteja amb l’Hélène, la vídua d’un oficial, sense fer l’amor amb ella, perquè en Maximilien ha jurat que no aniria al llit amb cap altra dona que l’Una, la seva germana… M’oblidava d’assenyalar que, de vacances a la Costa Blava, el nostre amic assassina la seva mare i Aristide Moreau, el seu padrastre. Ningú no és perfecte, oi? Homosexual, culte, poliglot, parricida, amic de

tots els escriptors parisencs i dels cabdills de les SS, l’
Obersturmbannführer Aue sembla a vegades de cartó pedra. Com escriu Étienne de Montey en Le Figaro del 24 d’agost del 2006 «Aue és un SS curiós que s’estima més citar Tertul·lià que Rosenberg. Als pobles de Rússia, parla grec a les seves víctimes i, de pas per París, se’n va al Louvre per contemplar un Philippe de Champaigne. És un monstre seductor».

Malgrat la guerra, els bombardejos quotidians i la derrota imminent, dos policies tossuts –el Kriminalkomissar Weser i Clemens– el persegueixen fins al més recòndit castell de la PrússiaOriental. Palesen la mateixa obstinació que el tinent Colombo o el major Grau de la pel·lícula

La nit dels generals, policia interpretat per Omar Sharif.

Littell s’inspira en les sèries de la seva joventut amb el sinistre doctor Mandelbrod

i el seu misteriós soci anglès Herr Leland, que recorda Mother, l’amo de John Steed a
Los vengadores. Mig impotent, envoltat per tres magnífiques dones rosses i enigmàtiques –que porten un fuet i botes negres altíssimes com la Wanda de La Venus amb pell de Sacher-Masoch–, el doctor Mandelbrod,mefític com Hitler, oferirà els seus serveis als soviètics després de la caiguda del Reich. Aquestes mosses tan atractives pertanyen menys a la història del Tercer Reich que a la del cine eròtic, amb obres mestres com Helga,la lloba de Stilberg i Erika o els últims dies dels SS. Amb Littell tota la llenya

fa foc. Imita els clàssics grecs, Vassili Grossman, Joachim Fest, Georges Bataille, el marquès de Sade i les pel·lícules de Tinto Brass. Entenguem-nos! Les nostres reserves són mínimes. Aquests punts de detall interessaran deu lectors. Els altres hauran d’aplaudir el rigor, la

riquesa i la finor de Littell, la força d’escenes inoblidables. Participem en converses amb cabdills de les SS com Adolf Eichmann, Reinhard Tristan, Eugen Heydrich o Léon Degrelle, i

intel·lectuals francesos com Robert Brasillach, Lucien Rebatet i Pierre-Antoine Cousteau, el germà col·laboracionista del famós comandant Cousteau. Visitem la Polònia ocupada, Ucraïna, el París dels homosexuals col·laboracionistes, Berlín sota els bombardejos

aliats amb una sensació de versemblança total.

Littell no és un gandul. Descriu l’Europa nazi amb la precisió d’una guia telefònica i el lirisme de Tolstoi, en una llengua clàssica i senzilla alhora. Aquesta novel·la, redactada en francès per un nord-americà que viu a Barcelona, m’ha reconciliat amb la literatura

francesa actual. Per fi, tants anys després de la publicació de
Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom, he llegit una novel·la francesa recent i ambiciosa amb personatges interessants, una història sòlida admirablement documentada, una alacritas scribendi palpable

a cada pàgina i no una miserable experiència de laboratori realitzada per professors

sense talent.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Imma C.  le 30-09-2009 à 14:55:22

No he llegit el llibre, però es diu que ell ha escrit pel nazisme, tema molt novel.lat, en canvi havent estat a Txexènia no ha parlat del tema.

2. Jaume  le 01-09-2012 à 01:11:14

Llegeix el llibre i després en parles. I sobre Txetxènia, Littell hi ha estat col·laborant fa temps i va esciure Txetxènia Any III

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 30-09-2009 07:01

Massacre a París

   Ressenyada publicada al Periódico del 30/09/2009 p.68                                                                                

 

 

                                                                             

 

 

 

 

              Una bona selecció de futbol no es pot limitar-se a un geni com Messi. Necessita també jugadors sòlids com Thierry Henry. Passa igual amb la literatura. La novel·lística francesa i l’anglesa, a costat de Dickens o Proust, poden ostentar una galeria d’escriptors de talent. Maurice Druon, sense arribar als cims, era l’un d’ell, un petit mestre seriós que, durant cinquanta anys, ha construït una obra variada i interessant. Las grandes familias pertanyen al gènere de les novel·les neoclàssiques amb una intriga, uns personatges ben caracteritzats i unes escenes fortes. L’acció trancorre a París entre les dues guerres mundials. Noël Schoudler, amic dels ministres i dels cardenals, posseeix sucreries i un diari important. Sense escrúpols, només pensa en incrementar els profits de les seves empreses i la fórtuna de la família. En François, el seu fill, proposa algunes reformes que no aprecia en Noël. Decideix d’alliçonar en François que, segons ell, manifesta massa pressa per jubilar-lo. 

La lliçó serà terrible. No vull desflorar la fi. Maurice Druon afusella tots els personatges amb una ironia ferotge. En aquest llibre tots els personatges s’odien. ‘ Su única alegría durant aquel período fue la muerte de su hermanastro el general. ‘ ( pàg 377) mentre el seu cosí es delecta torturant-lo moralment. Amb el to d’un polemista, l‘autor pinta les seves criatures amb metàfores animals. ‘ Un viejo buitre desplumado ‘ (p 371) que explica els seus somnis eròtics poques hores abans de fer l’ànec…Comparat amb Druon, les novel·les més negres de Balzac sonen com un himne optimista a la vida, un te deum a la bondat humana…Ningú no s’escapa d’aquesta negror. Només, la tendresa de Noël Schoudler pels seus néts il·lumina fràgilment el relat. Com a bon novel·lista clàssic, Druon sap animar els personatges i descriure la decadència d’un protagonista amb poques paraules. L’estil és directe, eficaç, sense lirisme però sense estridències. Cada imatge es justifica. Sense ser un gran llibre, aquesta novel·la, premiada amb el Prix Goncourt el 1948, s’inscriu en una tradició molt francesa (sembla que s’hagi perdut quan llegim les novel·les publicades actualment a París…) de l’artesanat seriós i de la feina ben feta. Maurice Druon no volia revolucionar el món ni salvar el planeta. Només pretenia entretenir el lector amb ficcions de qualitat. Si el lector cerca una novel·la de rentrée ben escrita, agradable i sense complicacions inútils s’ho passarà bé. El lector més exigent es girarà directament cap a Miklós Bánffy o Els jugadors de whist de Vicenç Pagès.

 

LAS GRANDES FAMILIAS
Maurice Druon
Traducció castellana d'Amparo Albajar.

Libros del Asteroide. 406 páginas. 18,95 €

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. oups007  le 30-09-2009 à 07:05:25  (web)

Cliquez ici pour voir mon imageC'est avec ces quelques mots doux sur l'amitié, que l'on passe te souhaiter une douce journée et te déposer notre amitié sincère, merci de tout coeur pour ta gentillesse, doux bisouxxxxxxxxxxx tes amis les merveilleux lutin et la fée PLume

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article