http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-02-2010 17:14

L'illa de butxaca

Bezsonoff és un escriptor rossellonès que escriu en català. És autor de dues esplèndides novel·les: La guerra dels cornuts i Les amnèsies de Déu. Per la primera va rebre el Premi Just Maria Casero i la segona va guanyar el Premi Creixells i el Salambó.

La seva condició de català d’ascendència russa, per part de pare, i d’educació francesa, per raons òbvies, l’ha dut a escriure Els taxistes del tsar, que és una crònica familiar d’una Rússia perduda que Bezsonoff recupera a partir de la figura del seu avi, i també Una educació francesa, on ens explica la seva experiència a l’escola gal·la.

A Un país de butxaca explora les seves arrels catalanes. A partir de la figura de l’avi matern, provinent de l’Empordà, recupera una llengua que va perdent pes social després de la segona guerra mundial. Bezsonoff, amb una prosa mordaç, repassa el procés endegat als 10 anys que el porta primer a sentir-se català i, més endavant, a assolir un sentiment de pertinença a una cultura els tentacles de la qual van des del Principat fins al País Valencià, les Illes o l’Alguer. Les seves estades a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada li suponen una deriva cap a posicions clarament independentistes.

Llegir Bezsonoff és una autèntica delicia perquè té una prosa rica i un sentit de l’humor no exempt de mala baba. Tot i que prefeixo les novel·les perquè és un mestre dels diàlegs, aquests tres assajos val la pena llegir-los perquè són també un gran exercici de sinceritat i un sentit homenatge als seus avis.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-02-2010 15:43

Un nou article

Article de Pere  Merono:

 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/159404

 

 

                                                                                

 

 

 

El setembre de 1977, vaig començar a estudiar el castellà. La meua professora –a senyoreta Freu- tenia vint-i-quatre anys, els ulls negres i riallers, uns rulls. Era deliciosa. De seguit, em va encantar el castellà, aquesta barreja de català i de portuguès encreuada amb l’àrab” (...)

A partir d’uns articles sobre la pròpia persona i trajectòria vital encarregats pel director de la revista l’Avenç, Bezsonoff no va poder refusar la proposta final que els articles primers i uns altres, en constituïssin un conjunt unitari que seria publicat com a llibre. Dit i fet. Resultat? Una pura, una total, una absoluta delícia.

 

El cas és que el llibre, amb nous continguts, hi va ja per la segona edició.

 

Què ens relata l’escriptor de Perpinyà: doncs tot un món; el seu periple vital partint d’unes concretes localitzacions, d’un seguit de ciutats on la professió del pare, coronel metge de l’exèrcit francès, duia la família a cada nou destí: Perpinyà; Mende; Niça; Briançon –aquestes tres enclavades a Occitània; Breisach am Rhein –a Alemanya i a tocar de l’Alsàcia francesa i Massy, a un tir de pedra de París.

 

El cert és que d’aquest Bezsonoff golut de contar històries, franc, clar en sabrem un munt de coses (escola, infantesa, pares –aviat divorciats-, tiets catalanoparlants, avi rus, cultura i literatura francesa... també la seva catalanitat, la llengua catalana, Occitània i la seva lenta mort, els amors, l’afició pel bon menjar, per la beguda, estampes històriques franceses.

 

En fi, una descoberta per als catalans que vivim a la Catalunya espanyola i que ens acosta a la situació de les comarques del nord del nostre país, i a la problemàtica del país veí.

 

Textos ben escrits, de gran amenitat, amb capítols breus, una munió d’anècdotes, moments tendres, malenconiosos, irònics, sarcàstics, de pura i dura confessió. Amb moments de gran lirisme, bellesa, i una visió fonda i crítica del seu entorn i de la pròpia vida.

 

Més encara, i en el camp de la literatura del jo, de l’autobiografia, és un dels millors textos que he llegit.

 

Comptat i debatut, un bon llibre que us descobrirà i us permetrà de veure amb nous ulls, els catalans de la Catalunya francesa, i que, a l’ensems, us donarà a conèixer un bon escriptor que ens ha deixat obres interessants i que té, al davant, una llarga i prometedora carrera de la qual aquest llibre en constitueix, sens dubtes, un dels seus cims més clars

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 13-02-2010 12:26

Article de Peireto Berengier

Article de Peireto Berengier publicat a Prouvènço d'aro 

 

 

Les dones de paper

J.Daniel Bezsonoff, aquéu Catalan dóu Roussihoun, nascu en 1963 à Perpignan e proufessour de catalan qu'avié deja publica: Les rambles de Saigon, Les lletres d'amor no serveixen de res e La revolta dels geperuts, tout acò escrich en catalan roussihounés a peréu publica, fai quàuquis an, un rouman que vène de relegi emé plasé: Les dones de paper, uno meno de journau intime dóu narratour (noun pas autobiougrafi) que sarié tout au cop un journau de viage e un guide culturau. D'efèt, lou narratour, proufessour eisila dins lou nord e que toumbo "amourous" (?) d'ùnis escoulano, torno souvènt dins lou Miejour, en Prouvènço mai que mai, en passant de Tournoun que sèmblo aqui la capitalo moundialo dóu bonur… Marsiho, que l'autour dèu bèn counèisse (lou balouard d'Atèno emé lou CRDP e li bruneto impourtado, la Canebièro, soun Port Vièi e soun Quick), la vilo e la vido ié soun pintado à la modo impressiounisto. Ié trouban tambèn Carcassouno, Narbouno, Valènço, Niço o Bruges, à l'asard di vacanço longo o mai courteto, Prades e soun Universita catalano d'estiéu, si participant de Catalougno sud que, fin finalo, es clar qu'un catalan francés, soun biais de vèire e de senti li causo es proun diferènt. Quouro li vacanço lou menon eilà, encoumbra d'uno escoulano de Beauvais que coumprèn rèn e assajo pas de rèn coumprene, avèn drech en de descricioun de païsage qu'elo souleto ié pòu resta indiferènto.
Aquel itineràri roumanesc qu'es tambèn un itineràri culturau, li pajo counsacrado à Prouvènço ié soun mai que pretoucanto. Vaqui l'itineràri d'un desracina que pòu sembla proun superficiau dins sa vido vidanto (de desenau de noum de femo que farandoulejon), bord que tèn ges de racino aqui mounte lou fan viéure mai que vèn tout diferènt tre davala au soulèu. Dos femo (dos escoulano) ié tenon lou grand role. Evoucacioun de "dos femo perdudo en uno lengo que fau pas perdre" nous escriéu l'autour.
Jouine dins lis annado 70, J.Daniel Bezsonoff, soun mounde ié rescountran li film e lis emessioun de TV d'aquéu tèms, li musico de Frank Sinatra, li cansoun de Jan-Glaude Pascal o memamen de Trenet, un mounde siéu e curious, fa d'impressioun e de souveni, un mounde rebasti pèr quaucun que l'amenistracioun inumano trasplanto dins un autre mounde qu'es pas lou siéu. Urousamen, sourtira de sa depressioun, passara lou councous de biblioutecàri e poudra enfin tourna à Perpignan: segoundo neissènço. Retour dins lou mounde vertadié. Mai sara-ti jamai dins lou mounde vertadié aquel ome maca de la vido? Belèu que si: lou libre s'acabo pèr aquelo fraso: "La vida és bonica i arribem a Provença"!


 

Peireto Berengier
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 13-02-2010 08:18

Cercle de lectors 1/10/2007

En
trevista a Cercle de lectors, arran de la publicació de Els taxistes del tsar, 1/10/2007   

                                                                      

Com neix la idea d’escriure sobre el seu avi i les seves arrels russes?
Un amic meu em va dir que l’apassionaria llegir la història del meu avi rus. Vaig rumiar-hi i em vaig adonar que tenia raó. Fa molts anys, que aquest tema me roda pel cap. Vagi on vagi, sempre em demanen l’origen del meu nom. Ara, podré dir: «Aneu a una bona llibreria i compreu el meu llibre o feu-vos subscriptors d'El Cercle de Lectors!»

Com s’ha documentat per escriure'l?
Primer he interrogat els darrers testimonis, bàsicament el meu pare i les meues ties… Fins ara no me n’havien parlat. He contactat també cosines de la meua àvia paterna, que parlen un català sensacional, un català «repicat», que diem al Rosselló.

Quina part hi ha de certa en la història dels seus avantpassats russos i quina part s’ha hagut d’inventar?
Normalment, un cuiner amaga els seus secrets i no introdueix els clients a la cuina. Però us faré una revelació: tot el que sé de cert, ho he posat al llibre. Tota la part ambientada a França és real. Per la part russa, ha estat molt més difícil. He mirat de ser versemblant a partir dels detalls que coneixia…

Pel que fa a la guerra civil russa?
Mon pare me facilità un «certificat» de la carrera militar de l’avi Mitrofan. Per mi, el llibre ha estat com una crònica arqueològica.

I, finalment, el que explica de vostè?
Diria que la part on parli de mi és més real que quan parli de l’avi que no he conegut.

I té previst continuar «furgant» les vides dels seus avantpassats russos?
De moment, no… Quan conegui millor el rus, iré a Voronej i miraré d’entrar en contacte amb genealogistes per retrobar els meus cosins. M’encantaria que es publiqués una traducció russa d’aquest llibre. Potser em llegiria un parent oblidat…

S’ha plantejat fer el mateix amb la seva branca catalana?
Sí, però és més delicat. Els tres avis catalans, els he conegut… En el meu record són gent real que he conegut i estimat.

Entre l’avi Mitrofan, plenament integrat a la vida francesa, i l’oncle-avi Leonid, que vivia a París sense renunciar als seus orígens russos, amb qui es queda?
Amb en Leonid, evidentment. Com a català, no entenc que un home no parli la seua llengua als seus fills…A més, he conegut l’oncle Leonid. Per mi, era un home real i no un fantasma simpàtic com l’avi.

Fins ara la majoria de les seves novel·les tocaven de ple el tema de la guerra. Per què? Té a veure amb el fet de ser nét de militars?
Potser…Ara, el meu avi Montalat, que va tenir una gran importància en la meua formació (és gràcies a ell que parli català) no s’estimava gaire els militars…La guerra és un tema major per a un novel·lista. De Tolstoi a Joan Sales passant per Voltaire, tothom ha parlat de la guerra.

Es pregunta al llibre referint-se a vostè: “qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català?”. Ja ha trobat la resposta?
El dia que trobi aquesta resposta, crec que deixaré d’escriure…

Fa uns any confessava que “era francès però que s’estava curant”. S’ha curat del tot? El remei ha estat una mica de xarop rus?
Com més va, menys francès me senti…Tinc poques coses en comú amb la França actual. La meua França és la dels anys 1960…La dels darrers films de Jean Gabin. A Catalunya, en canvi, sóc a casa. La gent parla com al meu poble; la vida hi és més agradable. La gent sembla més feliç i me fa goig veure els meus llibres als aparadors. A Perpinyà, llevat de la llibreria catalana, no me fan cas…

Podent escriure en francès, sempre ho ha fet en català. Per què?
Aquesta pregunta la faríeu a un barceloní o a un lleidatà? Escric en català perquè sóc català… Si els catalans no escrivim en català, qui ho farà?

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 10-02-2010 22:11

DIJOUS 11 DE FEBRER, UN NOU LLIBRE

Avui dijous 11 de febrer trobareu El país de butxaca a totes les libreries de Catalunya.  BONA LECTURA 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 08-02-2010 12:33

Dictat en català 2010

  1. Midi Libre, 8/02/2010 

  2.  Perpignan. Dictée en catalan : les inscriptions

  3. <!--PHOTO largeur plus de 500 px retaillée ? 500 px et positionnée après le titre -->



    La onzième édition du "Dictat en català" se déroulera le samedi 6 mars prochain à 15 h au satellite du Palais des Expositions de Perpignan. Depuis 2000, l'Institut Font Nova de la Ville de Perpignan, fait appel à différents partenaires du monde de la Culture en Catalogne-nord et Catalogne-sud pour veiller au succès de cette opération qui, lors des éditions précédentes, a réuni près de 750 "élèves" de toutes les générations. Divisée en 3 paragraphes correspondant à 3 niveaux de difficulté (moins de 15 ans, amateurs, professionnels), la rédaction de la dictée sera confiée à un spécialiste de la langue et grand écrivain. En effet, cette 11 e édition sera marquée par la plume du grand écrivain nord-catalan : Joan-Daniel Bezsonoff, professeur de catalan et de lettres modernes, auteur de nombreux<!--- OAS AD 'Pave editorial' begin ------> <!------ OAS AD 'Pave editorial' end ------>ouvrages et récipiendaire de nombreux prix littéraires. Les inscriptions peuvent s'effectuer par courrier, fax et internet via le bulletin disponible en ligne sur le site www.mairie- perpignan.fr – Informations : Institut Font Nova, hôtel Pams – 18, rue E. Zola, 66000 Perpignan, tél. 04 68 62 38 82 – Fax numéro 04.68.66.33.52 – E-mail : regicat@mairie-perpignan.com <!-- 802 -->
 


Comentaris/ коментарии

 

1. Ben que bufa  le 08-02-2010 à 21:35:10

Ja us ha passat de llegir el darrer llibre d'un autor abans que ell mateix el trobés a la seva bústia ? No ? I bé jo si. He rebut Un País de Butxaca abans den Bezsonoff.. Apa, compreu-ho tots abans que l'autor el rebi..

 
 
 
el 05-02-2010 19:22

L'enciclopèdia del tedi

Ressenya publicada al Temps, n° 1337, 26/01/2010

 

 

Per què tot és una merda ?

Antoni Ferrando

Ara Llibres, 2009

 

                                                                     

 

 

Una nit de l’agost passat, dormia sol en la cambra d’un hotel tètric de Molig, al Conflent. Em sentia trist. D’esma, vaig començar a llegir Per què tot és una merda ? d’Antoni Ferrando que un amic m’acabava de regalar. Aquest llibre es mereix millor que aquest títol provocador, inútilment groller. Si hagués de definir-lo, el presentaria com l’enciclopèdia del tedi, el diccionari de la mediocritat contemporània. Un per un, l’autor desmunta amb una jubilació amarga tots els articles del credo del políticament correcte.

Ės l’obra d’un autèntic escriptor amb fórmules molt profundes com ‘No existeix, l’enveja sana. ‘ (pàg 78) Del catalanisme en proposa la definició següent ‘ En principi és una expansió poètica i excursionista. ‘ (pàg. 31) Dels Països Catalans diu ‘ Som una noció.’ (pàg 147)

Cada pàgina obre un debat. ‘ En castellà es diu " Gerona " i " Lérida ", i naturalment " Cataluña " Els catalanistes que continuen sense entendre-ho, i voldrien fer dir als espanyols " Girona " i " Lleida ", causen un dany objectiu a la causa catalana perquè contribueixen al fet que la part idiota del catalanisme, que són ells, sigui presa pel tot. ‘ (pàg.33, 34)

Tot queda clar, fa ? Ferrando desgrana aforismes a la Sacha Guitry que semblen provocacions per culpa de la imbecil·litat actual. ‘ Cervesa sense alcohol. Si no té alcohol, no és cervesa. ‘ (pàg. 35) Poques vegades m’he trobat amb un llibre tan honest intel·lectualment. Canta les veritats a tothom. Dels polítics del PP als socialistes passant pels catalanistes i els marxistes. Ridiculitza tots els esnobismes, totes les modes grotesques. La mania d’aprendre un anglès de bar. ‘ No hi ha ningú que compti la gent que gasta diners i energies a aprendre anglès i no en sabrà mai prou, o no el farà servir mai. ‘ (pàg 18 ). Tampoc oblida els llibres d’autoajuda, el projecte Erasmus —‘ turisme sexual per a universitaris de classe mitjana, cofinançat per la Unió Europea. ‘ (pàg 78)— els escriptors catalans lamentant la poca promoció del llibre, els cans i els seus amos, el tabaquisme. Denuncia totes les manies contemporànies amb un humor acerat, el riure desenganyat d’en Bogart a les seues millors pel·lícules.

Fins i tot la diada de Sant Jordi no se salva de la matança. ‘ Celebrar el dia del llibre consolida la posició de la catalana entre les societats incultes. Amb un dia a l’any ens agrada creure que " hem complert " ‘ ( pàg. 62)

Aquest llibre, irritant i discutible, superficial i profund, és un atot contra la desesperança. Si mai sentiu que el descoratjament us venç, llegiu-lo a poc a poc i passareu una estona amarga i divertida. Com la vida mateixa. A la manera de Clément Marot que escrivia al rei Francesc I de França perquè el deslliuressin de la presó.

Le pauvre esprit qui lamente et soupire

Et en pleurant tâche à vous faire rire…’ (el pobre esperit que lamenta i sospira / i plorant mira d’enriolar-vos.)

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 07-02-2010 à 18:05:06

Venen ganes de llegir-lo de debò. El que dic, estarem d'acord en tot o no però sembla que aquest no va obsedit per fer amics i prefereix pensar per si mateix. Els amics que farà seran de veritat. A veure.

Gràcies per la ressenya.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 02-02-2010 22:41

Els autos

Quan era petit, no sabia parlar. Els veïns de Nils demanaven als meus avis :

—Que és mut ?

Només emprava un llenguatge personal, un crioll infantil a base de francès deformat. Del cheval en deia ‘ chevache ‘, i de la vache ‘ meuh ’ (muu)…Quan reconeixia l’auto del padrí, m’exclamava content…

To papy, to papy

Amb els anys, em vaig tornar molt xerraire i em vaig interessar moderadament pels cotxes. A Briançon mon pare posseïa un escarabat Volkswagen turquesa. Mon padrí Jean un Ami 6 Citroën nou de trinca. En deia ‘votura ’, mot tan poc català com cotxe.

Abans que ens traslladéssim a Breisach am Rhein, el pare va comprar un Renault 16 morat.

En aquell temps, les autopistes franceses no s’aventuraven gaire lluny de París i els automobilistes viatjaven a França per les carreteres nacionals. Nosaltres, per baixar a Perpinyà, seguíem la carretera nacional 94 abans d’agafar la nacional 86 i la 9. Les nacionals m’agradaven força amb llurs gasolineres blanques, les rengleres de plataners, els rètols blancs amb lletres verdes en forma de creu que indicaven l’horari de les misses a les poblacions que travessàvem. Els viatges, malgrat llur pintoresc, s’allargassaven. Tan bon punt sortíem de Briançon, m’adormia. M’arraulia, m’acocolava contra el seient i dormia tot seguit.

Més gran, feia més curts els viatges jugant amb la Cécile. En veure una persona, la saludàvem des del cotxe. Si responia, marcàvem un punt. D’altres cops, conmptàvem els barbuts. Depenia…

Una vegada que tornàvem de París amb la padrina Jeanne, es va espatllar el cardan del Renault 16. Vam haver de parar dos dies a Le Valtin, un poblet al peu del coll de la Schlucht als Vosges on havia passat la ratlla entre França i l’imperi d’Alemanya del 1870 fins al 1918.

A Massy, el pare arrambava el R.16 a l’esplanada sota de les nostres finestres i no passava res. Llavors ningú no cremava cotxes.

Ma mare conduia un Honda blanc anomenat Calypso, en Marcel un dos cavalls… Pel juliol del 1973, vam travessar tot França amb aquell auto prehistòric. El 1974, en Marcel va adquirir un Renault 12. Amb ell, vam explorar tot Provença.

La travessia del Var, d’anada o de tornada, no se’ns acabava mai malgrat la cita amb la roca de Rocabruna que medita damunt la plana de Frejus. D’aquesta roca roja, amb claps blaus produïts per les capelles perdudes que ressuscitaven per Nadal i les parets blaves dels pastors, n’havia fet un símbol de la Provença.

A partir de Salon, m’estremia d’alegria. Seguíem la llarga brua de xiprers vora la carretera nacional 113. Ja es feia fosc quan arribàvem per Arle. Un bosc s’instal·lava dins la nit entre Sant Gèli i Vauvert. Si bé no havia llegit les obres de Frederic Mistral i dels seus amics, ja sentia que hi flotava l’ànima de la Provença. Aquella terra s’agermanava amb la nostra, però era més civilitzada, més acolorida, més romanitzada.

Una nit cap a Totsants, va ploure tant que vam haver de desfer el camí passat Sant Martin de Crau. L’aigua pujava, pujava inquietant i amenaçava el motor.

En aquella època, els autos no funcionaven tan bé com ara. Havien de passar sovint pels tallers, però ens portaven al país dels somnis.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 02-02-2010 16:32

L'educació de Bezsonoff

 

Article de Pere Antoni Pons publicat al Diari de Balears, número 440, 16/01/2010 

 

                                                                     

 

 

  Arran de l’èxit obtingut per la primera edició d’
Una educació francesa, del nord-català Joan-Daniel

Bezsonoff (Perpinyà, 1963), un recull de breus textos autobiogràfics centrats principalment en

la pròpia infantesa, l’editorial L’Avenç acaba de publicar-ne una segona edició ampliada. Tal com

explica el mateix Bezsonoff al pròleg, l’origen d’aquest llibre es deu a la insistència de l’editor

JosepMaria Muñoz, que “em va ajudar a entendre que la meua autobiografia intel·lectual podria

recordar als catalans que molts catalans no han tingut cap avi que va participar a la guerra civil

espanyola i que només coneixen «la formación del espíritu nacional
» per la cançó de JoanManuel

Serrat”.

Certament, l’experiència–intel·lectual, però també patriòtico-sentimental i biogràfica– de Bezsonoff el fa molt singular (o atípic: una
rara avis) dins el panorama de les lletres catalanes.

Per començar, un significatiu botó de mostra: “A Nils, el meu poble, quasi tothom parlava català

i, llevat de mon oncle, ma mare i Antonio Marín, un murcià, ningú no sabia castellà”.

Fill d’un pare mig català i d’una mare catalana de soca-rel, i amb un avi rus (un rus blanc) que contribueix a especiar-ne encara més el seu exotisme (exotisme, entre cometes), la figura i la trajectòria de Beszonoff tenen ben poc a veure amb les dels catalans d’Espanya.

La seva memòria familiar inclou records de la Primera i de la Segona Guerra Mundials, de l’ocupació de França per part dels nazis i del conflicte francoalgerià.

De petit, va viure una temporada a Alemanya amb els seus progenitors; després que aquests es divorciessin, es va instal·lar amb el pare,metgemilitar, a París; i de jove, va viure a Cannes amb

la mare; així mateix, solia passar els estius al Rosselló amb els avis. A més, va estudiar Filologia

Hispànica i Francesa a Niça. Per acabar de rematar la cosa, Bezsonoff ni tan sols percep

de la mateixa manera que la majoria d’autors catalans la salut –satisfactòria, precària o agònica

en funció de qui faci el diagnòstic– de la llengua amb què escriu. En una entrevista feta per Jordi

Puntí el 2005, hi deia: “A mi m’hauria agradat ser espanyol. França és fantàstica si ets francès,

però si ets català, bretó,
cors..., no existeixes. El català és un fantasma legal a França, és el

bable. És un dialecte de luxe. (...) Jo sempre dic: sóc francès, però m’estic curant”.

A
Una educació francesa, Bezsonoff fa un repàs a molts aspectes de la seva vida i en posa

en evidència les particularitats, les diferències que el separen de la majoria dels seus potencials

lectors. Ho fa, però, sense recrear-s’hi, amb naturalitat i humor, amb un distanciament que li impedeix

de caure, per sort, en el que podríem anomenar, amb una cacofonia inevitable, un exhibicionisme

de l’atipicisme.

Construït a còpia de capítols curts encapçalats per un títol que indica el tema que s’hi tractarà,

una mica a la manera d’alguns llibres de Josep M. Espinàs, però amb més narració que no

pas intenció observadora i reflexiva, el llibre ofereix una visió interessant i molt instructiva de la

Catalunya francesa i, fonamentalment, de França, sempre des de la perspectiva d’un nord-català

que l’estima i la detesta alhora (“França ja no és un país culte”, afirma l’autor desmuntant el

tòpic idealista amb què des d’aquí massa sovint jutgem els nostres veïns).

En qualsevol cas,
Una educaciófrancesa no només explota –explica  i relata– les especificitats

nacionals o culturals del seu autor, sinó que també funciona com un llibre clàssic d’evocacions

i opinions personals. Vull dir que Bezsonoff hi parla, també, de la seva passió per la literatura,

de l’agitada vida sentimental que ha dut i que, pel que s’intueix, l’ha anat desgastant, dels jocs d’infantesa, de religió i de cinema, de política i de televisió, d’antics mestres i de llengües

(té fervor de poliglot)... De tot plegat, en parla des d’una maduresa un pèl desencantada, la de qui ha perdut la fe i els entusiasmes d’antany, la qual es concreta en una prosa veloç, un punt tallant i abrupta, amarada d’ironia i amb una tirada per la frase forta, descarnada i sentenciosa. Un bon llibre. Sobretot,

però, molt interessant.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 02-02-2010 14:51

Nacionalitats emocionals

Un per un, El butlletí. Novetats febrer 2010

Pàg.24

 

 

                                                            

 

                                         el Parc Montsouris

 

 

  Partint de la mateixa idea que Els taxistes del tsar, i després d’haver explorat la seva infantesa a Una educació francesa, l’autor es disposa a explorar la tercera de les seves nacionalitats emococionals : la catalana.

Amb un punt de nostàlgia, explora un món cultural i lingüístic que s’acaba per culpa de la imposició d’un altre. Un relat divertidíssim, sovint autoparòdic i sempre interessant, al més pur estil Bezsonoff, on repassa la parla i el tracte dels seus avis catalans, els Montalat, i la seva difícil i obligada adaptació a la cultura dominant, la francesa.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article