http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 29-10-2009 11:23

A propos de Nice

 

 http://decasaalclub.blogspot.com/2009/10/propos-de-nice.html

 

 

                                                     

 

He acabat de llegir uns quants llibres de Joan-Daniel Bezsonoff i no sé per quins set sous m’ha vingut a la memòria Jean Vigo. De fet, si penso una mica segur que aviat descobriré el nexe que els uneix. El mitjà en què s’expressen, no, un és escriptor i l’altre era cineasta. La trajectòria vital (afortunadament deu pensar el Sr. Bezsonoff), tampoc, l’un va morir el 1934 als 29 anys i l’altre va neixer el 1963, és escriptor, fa de mestre, viu al sud de França i a les seves obres irradia una vitalitat que deunostresenyor li conservi tota la vida. Penso, potser els ancestres, però ca!, l’un és fill de militar i l’altre era fill d’un anarquista practicant que va morir a presó en estranyes circumstàncies. Després de prendre el segon cafè del matí, Eureka!, ja sé què m’ha fet pensar en Jean Vigo, Niça, la ciutat de Niça. Niça apareix sovint a les novel·les de Bezsonoff per ser una de les zones on va anar a parar bona part de la colònia russa exiliada en temps de la revolució fins el punt que hi van erigir una catedral ortodoxa que apareix a la portada d’els taxistes del Tsar i a à propos de Nice és una de les quatre pel·lícules que va fer Jean Vigó. Es tracta d’un documental escrit amb Boris Kaufman, (altra coincidència, Kaufman, com l’avi de Bezsonoff havia arribat a Paris fugint del país dels soviets) germà de Dziga Vertov que, en vint-i-cinc minuts de metratge mostra i critica les diferències socials de l’època amb una edició influïda per la tècnica del muntatge d’atraccions d’Eisenstein.. Des d’aquest blog us recomanem tant els llibres d’en Joan –Daniel Bezsonoff com les quatre pel·lícules de Jean Vigo que trobareu en la integral Vigo disponible en un grupet selecte de biblioteques públiques

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-10-2009 11:14

Retorn de Vic

http://decasaalclub.blogspot.com/2009/09/lundema_28.html

 

27, darrer dimarts d'octubre. Vic. Biblioteca. Vuit del vespre. Cel serè. Temperatura exterior: 18 graus. Vent fluix, de direcció variable. El sol s'ha post a les 16h. 54'. La mar, salada. Sessió número 24 del club de lectura; amb la presència de l'autor.
23 assistents: 13 noies i ...10!!! nois. Dispenseu l'expressoemoció, però és que la proporció habitual dels clubs és d'1 noi per cada 5 noies.

                                                                               

 

 

 


Durant una hora i mitja, en Joan-Daniel Bezsonoff -un català afrancesat o un francès "acatalanat", depèn des d'on es miri- repassa la seva trajectòria vital i literària. Arrenca declarant tres passions: les dones, la història i escriure. Respecteu l'ordre, si us plau. És important.


Diu que per a la literatura va triar la llengua dels seus avis, el català, però una variant molt personal: el català de no sé quin autor rossellonès (no ho recordo!), un cop passat pel Fabra. Va al diccionari per tal de fer-se entendre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ( i de Mallorca a l'Alguer, clar que sí, Maria des Mar).
Si mai volguéssiu fer-li mal, digueu-li que els seus llibres són molt avorrits. Per fer-lo content només cal regalar-li una guia telefònica (de n'importe où), això sí, del segle XIX. Per a ell, una font d'informació inesgotable.
Pel que fa a la tinta eixuta, li agraden molt els russos -Tolstoi i cia.-, els francesos -sobretot L'educació sentimental d'en Flaubert-, i dels catalans del sud destaca a Josep Pla, Vicenç Andrés Estellés, La plaça del diamant de la Rodoreda, i, d'entre els vius, Albert Sánchez Piñol i Vicenç Pagès. Menys o menys.

La meva instantània: un bon jan, partidari de riure tant com és pugui, amb tirada cap a la ironia. No li cal gaire per a arrencar a cantar Granada, versió d'en Luis Mariano. O strangers in the night, cap problema, que disposa d'un ampli repertori. Gràcies Joan-Daniel, ha set un autèntic plaer. A disposar.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 28-10-2009 10:43

Caballos derrotados

 Reseña publicada en  El Periódico de Catalunya del 28/10/2009                                                                                                            

                

 

La bèstia del Vacarès

Josèp d’Arbaud

Traducción catalana de Jaume Figueras i Trull

Editorial Galerada

Barcelona, 2009. 210 p

 

                                                          

 

 

 

Conozco a un apóstol. Pero, ay, no hace milagros. Se llama Jaume Figueras i Trull y es el apóstol del occitano. Acaba de publicar un trabajo admirable: la traducción de La bèstia del Vacarès, de Josèp d’Arbaud (Meyrargues, 1874-1950), acompañada de un postfacio magistral y de una transcripción del texto en grafía clásica, más accessible para el lector catalán que la ortografía original. Con Figueras comparto el sueño de que, con un esfuerzo mínimo recompensado por un caudal de alegrías, el lector podrá disfrutar de la obra original: una novela que es una auténtica obra maestra, una de las cumbres de la literatura europea del siglo XX. Con un estilo clásico, apolíneo, d’Arbau, a través de los mitos ultralocales de una laguna de la Provenza, llega a lo universal.
Totda la obra aparece como un himno a la tradición. D’Arbau, como la mayoría de los felibres, es un mantenedor (un mantenèire). No tiene una visión dinámica de la lengua sino que la ve con ojos de conservador: es necesario mantener el país tal como es. Para decirlo claramente, D’Arbau es un reaccionario. Y es igual. Cada palabra la ve como una joya del tresoro. El poeta se embriaga con los topónimos de su país a la manera de Charles Péguy («Acabava, doncs, de passar sense cap ensurt el gual de la Damisel·la —que és com se’n diu— i Clar de Lluna, un pic en terra ferma» ( página 27). En una atmósfera misteriosa, opresiva, conoceremos un ente muy extraño... y no diré nada más. «Sento ben clarament, a cada instant, a totes hores com al meu volt ronda la follia, aquella follia que ja em pensava, per sempre més, haver fer fora» ( página 151).
Primo mediterráneo de Guy de Maupassant y de Iván Turgeniev, D’Arbau se mueve en un mundo amenazado por la desaparición y la demencia. Aferrándose a su provenzal de la Camarga, al que ama con un desesperado dolor, el novelista describe la agonía de un mundo, el suyo. Esta novela crepuscular, brumosa, palustre, de temática casi prusiana, pagana y muy cristiana a la vez, es rica en informaciones sobre la vida cotidiana en tiempos medievales. Como todos los escritores occitanos y catalanes pasados por los pupitres de la escuela francesa, Josèp d’Arbau tiene la inmensa suerte de ver como brillan las últimas luces de una lengua asesinada.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 28-10-2009 10:35

Cavalls derrotats

Ressenyada publicada al Periódico de Catalunya, dimecres 28 d'octubre del 2009

La bèstia del Vacarès

Josèp d’Arbaud

Traducció de Jaume Figueras i Trull

Editorial Galerada

Barcelona, 2009. 210 pàgines

 

 

                                                                                      

foto de http://www.routard.com/images_contenu/communaute/photos/publi/055/pt54242.jpg

 

            Conec un apòstol. No fa cap miracle, ai las. Es diu Jaume Figueras i Trull i és l’apòstol de l’occità. Acaba de publicar un treball admirable : la traducció catalana de La bèstia del Vacarès de Josèp d’Arbaud acompanyat d’un postfaci magistral i d’una transcripció del text en grafia clàssica més accessible per al lector català que l’ortografia original. Amb Figueras, comparteixo el somni que, amb un esforç mínim recompensat per una doll d’alegries, el lector podrà gaudir directament de l’obra original. Aquesta novel·la és una autèntica obra mestra, un dels cims de la literatura europea del segle XX. Amb un estil clàssic, apol·lini, d’Arbau, a través dels mites ultralocals d’un estany de Provença, arriba a l’universal. ‘ El text, l’he reconstituït de

manera tan ajustada com he pogut. Força sovint l’he hagut d’adobar, de traduir, gairebé, per a fer entenedora la pintoresca barreja de francimand, provençal i llatí de sacristia. ‘ (pàg 13) (‘ un mesclum espetaclós ‘i ‘ paura latinalha’ en versió original)

Tota l'obra apareix com un himne a la tradició. D’Arbau, com la majoria dels felibres, és un mantenidor, un " mantenèire. " No té pas una visió dinàmica de la llengua sinó que la veu amb ulls de conservador. Cal mantenir el país tal com és. Per dir les coses clarament, d’Arbau és un reaccionari. Tant se val.

Cada mot se’l veu com una joia del tresor. El poeta s’embriaga amb els topònims i microtopònims del seu país a la manera de Charles Péguy.

‘ Acabava, doncs, de passar sense cap ensurt el gual de la Damisel·la —que és com se’n diu— i Clar de Lluna, un pic en terra ferma ‘ ( pàg 27)

En una atmosfera misteriosa, angoixant, coneixerem un ens molt estrany. No en diré més…

’ sento ben clarament, a cada instant, a totes hores com al meu volt ronda la follia, aquella follia que ja em pensava, per sempre més, haver fer fora. ‘ ( p151)

Cosí mediterrani de Guy de Maupassant i d’Ivan Turgeniev, d’Arbau es mou en un món amenaçat per la desaparició i la demència.

Aferrant-se al seu provençal de la Camarga, que estima amb un desesperat dolor, el novel·lista descriu l’agonia d’un món, el seu. Aquesta novel·la crepuscular, boirosa, palustre, de temàtica gairebé prussiana, pagana i molt cristiana alhora, és rica d’informacions sobre la vida quotidiana en aquell temps. Com tots els escriptors occitans i catalans, passats pels bancs de l’escola francesa, Josèp d’Arbau té la immensa sort de veure com brillen les darreres lluors d’una llengua assassinada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 26-10-2009 10:20

A l'altra banda de la muntanya

Nota de Patrícia Gabancho a l’Avui, 15/10/2009

 

                                                                          

 

                                                                  

 

 

La paradoxa és que al Rosselló volen saber català perquè calculen que, posats a marxar, els convé més migrar a Barcelona que a París de manera que recuperen la llengua dels avis que els pares van ignorar. I mentre escric això penso en l’esplèndid llibret de Joan Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, on plasma molt bé la interferència entre el seu món català i l’escola invasiva, colonial, indiferent a la cultura del lloc, i ell que ho narra sense acritud, perquè això va ser la seva infantesa, passar d’un món a l’altre i després tornar.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-10-2009 20:29

Una nova nota de Jaume Queralt

Dijous 22 d'octubre del 2009  

 

                                                                             

                                                                       

                                         foto Delcampe  Porta de Pignerol,  Briançon, circa 1960

 

 

   Una Educació francesa, l’últim bestseller de l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff es a punt de tornar a les llibreries amb una edició ampliada. Nogensmenys que  una « bagatelle » de deu capítols més pel plaer nostàlgic i alhora cultural dels seus lectors. El senyor Bezsonoff és home de bé. La literatura que no fa ganyotes a la moda no en compta molts.

 

http://metbarran.canalblog.com/

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 18-10-2009 11:34

L'amic Vicenç Pagès Jordà

                                                

 

Vicenç Pagès Jordà, l’anomeni afectuosament Horaci. El consideri com un dels homes més intel·ligents de Catalunya i una víctima col·lateral del ‘nouveau roman’. El dia que decideixi d’escriure una novel·la sense pensar en totes les seues lectures, el món de les lletres tremolarà.. Fins a la concessió del premi Casero, jo no coneixia el meu contemporani, natural de Figueres. Amb un humor glacial, un humor d’anglès geniüt, en Pagès em va declarar d’entrada:

—Quina sort que tens, noi! Jo a Barcelona, sóc un pagès mentre tu ets un exòtic…

Quan conversi amb ell, sovint tinc la temptació d’apuntar els seus millors acudits. No ho he fet mai i només en recordi uns quants. ‘ Escriure en català és una prova d’orgull. ‘ Ens acontentarem amb els aforismes que diposita en les seues obres.

Sóc romanesa, però no prostituta’. ‘Si Déu existeix és espanyol’. ¡ Claro que sí!

' La literatura és l’experiència més la sintaxi.'

Un dels plaers del món és de visitar-lo a Torroella de Mongrí.

Una nit d’abril, vaig afrontar els elements per assistir a la presentació de La felicitat no és completa a la llibreria el Cucut. Vaig pensar que no me’n salliria mai. L’aigua pujava de pertot i jo avançava, a les palpentes, per un Empordà desfigurat. Quan vaig arribar, la presentació ja havia començat. En Pagès em va saludar amb un caboteig, grau màxim de l’afecció amb ell.

Uns músics van cantar composicions de Pink Floyd i Sandro Giacobbe citades al llibre. No en coneixia cap. Jo visc als anys 1950 i Pagès és un fill de la contracultura. El meu amic viu sota el Mongrí i un castell inacabat que relativitza totes les ambicions humanes, a dos passos de Llofriu. Escriu, dia rere dia amb una desesperança somrient, una marqueteria internacional.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 16-10-2009 15:42

Segona edició ampliada de UNA EDUCACIO FRANCESA

D'aquí a uns quants dies sortirà la segona edició, amb 10 nous capítols, d'Una educació francesa. Els nous capítols són

 

                                                       

                                                

                                   foto Delcampe

                             El camp de Mart de Briançon circa 1960 

 

 

 

1/ els accents

2/ les biblioteques

3/ la biologia

4/ els diccionaris

5/ espionatge

6/ la vergonya del padrí

7/ els gats

8/ els ocells

9/ el romanès

10/ els supermercats

 

  

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 16-10-2009 15:32

La perversió de la intel·ligència

Article publicat a la revista L'Avenç, octubre 2009

 

  

                                                      

               

                                                                    

 

El 31 de març del 1909 va néixer al número 45 del Quai Vauban de Perpinyà un famós escriptor. Enguany quasi ningú no ha commemorat aquest aniversari. Robert Brasillach i Redó, novel·lista i crític, redactor en cap de la revista feixista i antisemita Je suis partout fou afusellat el 6 de febrer del 1945 per ‘ intel·ligències amb l’enemic.’

Parlar de Brasillach a França fa nosa. Explicar, amb un espait reduït una tràgica aventura humana, no és fàcil. Al començament, res no destinava Brasillach a esdevenir un dels símbols de la col·laboració amb els nazis.

1 La catalanitat de Brasillach :

Robert Brasillach era un català de soca-rel. Segons l’historiador Joan Peytaví ‘ Robert Brasillach descendia dels Basillach de Morellàs, ja establerts allí al segle XVI, i no dels Brasillach del Riberal o Conflent. La confusió es deu segurament a la freqüència dels Brasillach al Soler que va contaminar l’arribada d’un Basillach.

Son pare —Arthémile Brasillach i Gaux— provenia de Canet, poblet del Rosselló, i sa mare Marguerite Redó i Mir de Montlluís, fortalesa de l’alt Conflent. El petit Robert va seguir els seus pares al Marroc on el pare, tinent, va morir el 1914 durant una escaramusa. La senyora Brasillach va tornar a Perpinyà abans de casar-se amb el doctor Maugis, un metge de Sens. En Robert i la seva germaneta Suzanne van viure allí. Educat al Marroc i a França amb una curta parentèsi perpinyanesa, Brasillach no tenia el català com a llengua materna sinó el francès que sempre parlà amb una canterella catalana. ‘ C’est un garçon (…) qui parle avec un léger accent méridional.

Malgrat tot, Brasillach entenia el català, llengua majoritària al Rosselló fins als anys 1950. Cada any, passava l’estiu a Canet a ca l’àvia Brasillach que li va inspirar el personatge de la tia Espérance a Comme le temps passe. A Cotlliure, va conèixer el 1926 Jaume Miratvilles, el futur comissari de la propaganda de la Generalitat. El jove figuerenc el va impactar tant que l’esmenta dues o tres vegades a les seves memòries Notre avant-guerre.

‘ Va ser el 1926 quan vaig conèixer a Cotlliure un jove català (…) Es deia Jaume Miravitlles, tothom li deia Jaumet i tenia vint anys. (…) s’havia evadit d’Espanya després d’un atemptat frustrat i l’havien condemnat a mort per contumàcia. Condemnat a mort a vint anys, no és una cosa magnífica ? (…) Amb ell, durant un temps, jo no vaig jurar més que per Jaume I de Mallorca, els portolans, la novel·la de Tirant lo Blanc i les obres de Ramon Llull. Jo compra va la Publicitat als quioscos dels bulevards i em vaig procurar una gramàtica catalana. (…) Tot plegat formava un romanticisme de la revolta i de la conspiració que és bo que tots els joves l’hagin un dia conegut. ‘ ( traducció nostra, com totes les citacions de Brasillach a l’article)

Aquest interès per la cultura catalana va ser un foc d’encenalls. Segons Anne Brassié ‘ Il commence aussi une traduction du Livre des bêtes, du grand écrivain catalan du XIII siècle, Ramon Lulle (sic) ‘ però no va arribar a publicar-la mai.

Joan Fuster estableix un paral·lelisme entre el destí de Brasillach i la descatalanització de la Catalunya Nord.

‘ Després de la guerra del 1914-1918, aquest procés s’accelerà. Si alguna personalitat destacada surt de l’àrea catalana, serà per afirmar-se en francès : Robert Brasillach, posem per cas. (…) La realitat era, malgrat tot, que Brasillach, incorporat a París i al francès, per més feixista que fos, i no passà de feixista aproximatiu, tenia guanyada la partida per endavant. No importa que l’afusellessin, després de la Victòria dels Aliats. La victòria dels Aliats, i de De Gaulle, hagué de ser, per una implacable mala jugada dels fets, la victòria ‘rossellonesa’ de Brasillach. ‘

En tota la seva obra, Brasillach evoca els seus orígens catalans.

‘ Torno amb plaer cap als caçador pirinencs, entre els quals molts vénen dels meus pobles. Parlen català entre ells, els dono un poc de tabac, fem pronòstics sobre la verema, i jo que vaig deixar aquesta terra fa tants anys, m’adono que és la que m’estimo més. ‘

 

 

2 Brasillach, escriptor francès :

El 1928, va ingressar a la prestigiosa École Normale Supérieure abans de col·laborar regularment a uns quants diaris i revistes parisencs com L’Action française, Candide, La Revue française, La Revue Universelle.

El 1931, publica el seu primer llibre Présence de Virgile i el seu primer article a la revista Je suis partout. Admirador de Charles Maurras, Robert Brasillach, com molts intel·lectuals d’extrema dreta, se separa del vell mestre arran dels esdeveniments del 6 de febrer del 1934. En lloc de comparèixer a la plaça de la Concòrdia de París i d’arengar els avolatadors que fan trontollar la República, Charles Maurras es queda a casa on compon sonets en provençal. Igual que els seus companys de Je suis partout —Lucien Rebatet, Pierre-Antoine Cousteau, Alain Laubreaux— Brasillach evoluciona cap al feixisme i a un antisemitisme cada cop més violent. Brasillach va tornar fascinat d’un viatge a Nuremberg, que explica a Notre avant-guerre i sota una forma novel·lada a Les sept couleurs, enlluernat per les manifestacions nocturnes d’Albert Speer que compara, extàtic, amb catedrals de llum. Per a ell, el feixisme és una poesia en moviment, ‘ le mal du siècle ‘ del segle XX. Tampoc no s’ha de negligir l’homosexualitat latent de Brasillach molt atret per la força germànica, la bellesa dels cossos masculins.

Cap de redacció de Je suis partout el 1937, Brasillach esquiva les lleis antiracistes amb jocs de paraules dubtosos entre semita i simis.

‘ Cal admetre que s’està desenvolupant entre el públic un complex antisimis bastant viu. Vas al teatre? La sala és plena de simis. S’arrapen pertot, als balcons, a les llotges de prosceni. A l’autobús, al metro? Més simis! M’assec tranquil·lament al cafè? A mà dreta, a mà esquerre, s’hi instal·len dos o tres simis. La traça que tenen imitant els gestos dels homes fa que a vegades no els reconeixem tot seguit. Les mones que els acompanyen han pispat abrics de pell, collars de perles i posturegen d’una manera quasi humana. Això que en direm anti-simietisme (llegiu bé, si us plau) es converteix cada dia en una necessitat més urgent.

Durant la guerra civil espanyola, Brasillach sosté el bàndol franquista i publica el 1936 Les cadets de l’Alcazar i Histoire de la guerre d’Espagne el 1939. Presoner pel juny del 1940, el tinent Robert Brasillach, alliberat el 1941, torna a París on continua dirigint la revista Je suis partout. Amb prou feines, el lector reconeix el polemista antisemita en aquest biògraf sensible de Virgili i Corneille, l’admirador del cinema soviètic, el novel·lista sentimental un poc cursi. Mentre la policia francesa lliura als alemanys milers de jueus, el bisbe de Tolosa, el cardinal Saliège protesta i Brasillach escriu ‘‘ Ell (el cardenal) parla de brutalitats i de separacions que estem disposats a no aprovar, perquè cal separar-se dels jueus en bloc i no pas quedar-nos amb els petits. En aquest cas, la humanitat està d’acord amb la saviesa, però ell s’oblida de dir que aquestes brutalitats són fetes per uns policies provocadors que volen entendrir els pobres imbècils d’aris ‘

Hi ha frases que condemnen a mort… Brasillach també ataca la República amb un estil groller, molt allunyat del seu classicisme habitual.

‘Quan s’acabarà la ferum de podridura perfumada que encara exhala la vella puta agonitzant, la meuca sifilítica, flairant a pàtxuli i a fluix blanc, la República encara dreta a la seva cantonada? Encara és aquí, la mal rentada, encara és aquí, la clivellada, l’esquerdada, al llindar del seu portal, envoltada dels seus clients i dels seus noiets, tan enfigats com els vells. Els ha servit tant, els ha proporcionat tants bitllets a les seves lligacames: com tindrien cor per abandonar-la, malgrat les blennorràgies i els xancres? N’estan podrits fins a l’os. ‘

Mentre Brasillach escriu aquests articles, Je suis partout, la revista que dirigeix, publica ‘ Les échos de Midas ‘ una rúbrica abjecta on els agents de la Gestapo troben el nom i l’adreça de llurs futures víctimes.

Abans de l’alliberament de París per l’agost del 1944, Brasillach no va fugir a Alemanya com tants col·laboracionistes sinó que va amagar-se en un piset. Quan es va assabentar que havien empresonat la seva mare perquè sortís del seu amagatall, es va lliurar a la justícia. Encarcerat a Fresnes, Robert Brasillach, tot preparant la seva defensa, va escriure els Poèmes de Fresnes, Lettres à un soldat de la classe 60 i una biografia d’André Chenier, poeta guillotinat durant la revolució francesa. Després de sis hores d’un procés TGV, Brasillach és condemnat a mort ‘ per intel·ligències amb l’enemic ‘ el 19 de gener del 1945 i afusellat el 6 de febrer. Malgrat una petició a la clemència signada per alguns dels intel·lectuals francesos més prestigiosos, el general De Gaulle, cap del govern provisional, no l’agracia. Abans de morir al fort de Montrouge, Brasillach va cridar ‘Vive la France, quand même ! ‘ (Visca França, malgrat tot !’) D’altres fonts atribueixen l’autoria d’aquesta frase a Jean-Hérold Paquis.

3 Posteritat de Brasillach

Publicada durant cinquanta anys en grans editorials com Plon, editatada a Le Livre de Poche, l’obra de Robert Brasillach no surt a les antologies ni als temaris oficials.

Parlar-ne, esmentar-la a la França de Nicolas Sarkozy equival a combregar amb totes les seves idees…És un afer conclós. Brasillach no ha existit mai. No tenia cap talent… Els intel·lectuals parisencs aprecien Drieu la Rochelle perquè va tenir l’elegància de suïcidar-se. Davant de l’evidència del geni literari de Céline, no poden silenciar-lo. En canvi, Brasillach i el seu amic Lucien Rebatet són condemnats a l’oblit perpetu.

Miraré de proposar la meva valoració personal i subjectiva de l’obra literària de Robert Brasillach.

  • Per mi, Notre avant guerre —les seves memòries— constitueixen un text d’una gran qualitat i ajuden a comprendre com aquest escriptor va poder col·laborar amb els nazis.
  • La seva Anthologie de la poésie grecque és una joia, un passaport cap a l’ànima dels antics grecs.

— La seva Histoire du cinéma (parlem de l’edició original i no de les versions posteriors clafertes d’al·lusions antisemites publicades durant l’ocupació) escrita amb el seu cunyat Maurice Bardèche, és una guia extraordinària a través del continent oblidat del cinema mut.

—Malgrat unes pàgines brillants, les seves novel·les com ara Les sept couleurs o Comme le temps passe han envellit molt amb el seu sentimentalisme vaporós.

— La seva poesia em sembla marcida, fins i tot els Poèmes de Fresnes tan celebrats. Només salvaré aquest grapat de versos d’un petit poemari que escriví als vint—i-vuit anys.

I si demà, o jovenesa

Al moll gris, sota l’arbre bord

L’estiu se’n va i me desa

Què m’importa si ja t’has mort
Ja que en els genolls m’has dut
els tresors d’un infant perdut
ja que senti passar l’àngel
que me porta de part de Déu
oli, canyella i mel
el Marroc de foc i neu
ma infantesa que canvia
contra dies sense alegria

 

Si no l’haguessin afusellat, potser Robert Brasillach hauria acabat a l’Académie française com Paul Morand i ningú no recordaria la seva obra.

Afusellat als 35 anys, en plena joventut, Brasillach es va convertir en el màrtir de l’extrema dreta i l’home del sac de l’esquerra.

Entre la conspiració del silenci, la versió de la damnatio memoriae dels romans, els crits d’odi d’una certa premsa benpensant i una hagiografia neofeixista, un dia potser la crítica podrà estudiar l’obra de Robert Brasillach amb objectivitat.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 15-10-2009 18:02

Publicitat enganyosa

Article publicat a El Temps, n 1321, 8 d'octubre del 2009  


Le catalan sans peine

Joan Dorandeu, Maria Llombart Huesca, Monserrat Prudon Moral

Assimil

Chennevières-sur-Marne

592 pàgines

 

                                                                  

                                                         

 

S’acaba de publicar una obra cabdal per al coneixement de la llengua catalana a l’estranger. Fins ara no he llegit enlloc aquesta informació. Per fi la prestigiosa col·lecció Assimil, després d’anys d’un estira-i-arronssa, ha tret Le catalan sans peine. El català figura a la llista de les llengües ‘normals’ com l’alemany, el coreà, el rus i no amb les llengües ‘regionals’ com l’alsacià, el basc, el bretó, el cors, el crioll i l’occità. A França, la col·lecció Assimil és tota una institució com Le Livre de Poche, la Pléiade o el vi novell del Beaujolais. Alphonse Chérel va aprendre el rus fent de preceptor a la Rússia imperial. Va dominar l’anglès i l’alemany de la mateixa manera vivint a Anglaterra i Alemanya. Madur, va inventar un mètode original fet ambs lliçons curtes i humorístiques. Al cap de cent lliçons, l’estudiant ha de conèixer les estrúctures de la llengua i un vocabulari de 2000 paraules.

Ja fa trenta anys que existeix una versió espanyola d’aquest mètode El catalán sin esfuerzo dels mateixos autors tret de Maria Llombart. Ara el francòfon, fidel d’Assimil, no haurà de dominar el castellà per iniciar-se a la llengua de Ramon Muntaner o, més aviat, la d’Albert Sánchez Piñol. Aquesta obra descriu, amb senzillesa i precisió, un català barceloní sense castellanismes. La versió anterior, amb dibuixos deliciosos de Gring, constituïa una veritable iniciació a la cultura catalana i feia servir un català acadèmic amb expressions tan corrents com ‘àdhuc ‘o ‘romandre.’ L’ idioma dels pròlegs de Carles Riba. Els autors també descrivien amb un sadisme secret els mecanismes dels pronoms febles…

Aquesta versió francesa, completament actualitzada, m’ha semblat una delícia amb les seues carícatures, la seua barreja d’humor i d’erudició. Ep Victor Ripoll! Només hi he trobat un error ‘ espai verd ‘ en comptes de ‘ zona verda.’ S’entén que els autors s’hagin limitat a ensenyar el català normatiu, però s’haurien agraït algunes notes o pàgines sobre el català septentrional ja que molts catalans del nord, de formació francesa, compraran aquest llibre per retrobar-hi la llengua dels avis. Al segon volum de L’espagnol sans peine han inclòs un bon resum des les particularitats del castellà d’ultramar.

El lector català de tota la vida també pot llegir amb profit aquest llibre per repassar l’ortografia tot refrescant les seues coneixences en francès. El més murri podrà portar l’editorial Assimil al tribunal. On s’ha vist que es pot estudiar alguna llengua sense esforç ?

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article